25 de novembre del 2009
Aquest dies que sembla que hi ploguin, les malifetes de alguns polítics de Valencià, de Madrid, de Andalusia , de Balears, de Santa Coloma de Gramanet, de... etc. em permetré donar-vos a conèixer de que aixo es veu que ens ve ja dels cromosomes dels nostres avantpassats de quan la dictadura franquista, que també es "cohecheaba"a l'engròs.
Si fem una mica d'història, podrem comprovar que aquest verb a Espanya ja es conjugava fa molts anys, i per descomptat que això no es va inventar amb la vinguda de la democràcia com més d'un ens vol encolomar actualment, com si fos un virus que hagi vingut amb la mateixa.
Era a començaments de la dècada dels anys cinquanta, època dels cèlebres cupos, i era normal la dita que «el que tenia un cupo tenia un tresor». Les companyies de productes químics que fabricaven el sulfat dé coure havien de preparar els cupos que s'havien d'entregar oficialment a les Hermandades Sindicales de Labradores y Ganaderos per tal que els pagesos, com cada any, poguessin sulfatar les seves vinyes. Però... ves quina casualitat, cap disposava de la matèria primera que era el coure blitzer i era el moment d'aconseguir una missió impossible.... El cupo!
Anem per feina. Com es va resoldre i aconseguir: la Cros de Barcelona, 500.000 pessetes, industrias Químicas de Zaragoza, 250.000, V. Ros de Martorell, 150.000 i Industries Químiques del Vallès, de Mollet, 100.000. 0 sia que a cadascuna, i d'acord amb la seva categoria industrial i la quantitat de quilos de coure concedits, havia d'aportar voluntàriament entre els quatre la mordida d'un milió de pessetes que en aquell temps no era moco de pavo, un director de banc de la categoria D , que eren la majoria, cobrava 1.200 pessetes mensuals, i els auxiliars que també eren la major part d'empleats de banca, 350. que s'havia d'entregar a la persona del Ministerio de Indústria franquista, que va aconseguir la firma del cupo. Això sí, com que tots érem persones de confiança, es va pagar un cop retirar el cupo per part de les quatre empreses. .
En aquell temps, els que ja tenen algun anyet recordaran que era difícil aconseguir el fil de coure per instal·lacions elèctriques, i normalment s'havia de comprar d'estraperlo. On va anar a parar el cupo de coure blit-zer, que van carregar en camions directament a les mines de Río Tinto de Huelva, per exemple, d'Indústries Químiques del Vallès, que ja tenia fabricat el seu sulfat de coure... doncs a una indústria que trefilava fil de coure i s'anomenava Carim i que estava al barri de Sant Andreu de Barcelona, i on hi tenia una participació el senyor Matosas, gerent, i un dels dos socis d'IQ del V.
0 sigui que el que estigui lliure de tot pecat... que tiri la primera pedra!
Aquest dies que sembla que hi ploguin, les malifetes de alguns polítics de Valencià, de Madrid, de Andalusia , de Balears, de Santa Coloma de Gramanet, de... etc. em permetré donar-vos a conèixer de que aixo es veu que ens ve ja dels cromosomes dels nostres avantpassats de quan la dictadura franquista, que també es "cohecheaba"a l'engròs.
Si fem una mica d'història, podrem comprovar que aquest verb a Espanya ja es conjugava fa molts anys, i per descomptat que això no es va inventar amb la vinguda de la democràcia com més d'un ens vol encolomar actualment, com si fos un virus que hagi vingut amb la mateixa.
Era a començaments de la dècada dels anys cinquanta, època dels cèlebres cupos, i era normal la dita que «el que tenia un cupo tenia un tresor». Les companyies de productes químics que fabricaven el sulfat dé coure havien de preparar els cupos que s'havien d'entregar oficialment a les Hermandades Sindicales de Labradores y Ganaderos per tal que els pagesos, com cada any, poguessin sulfatar les seves vinyes. Però... ves quina casualitat, cap disposava de la matèria primera que era el coure blitzer i era el moment d'aconseguir una missió impossible.... El cupo!
Anem per feina. Com es va resoldre i aconseguir: la Cros de Barcelona, 500.000 pessetes, industrias Químicas de Zaragoza, 250.000, V. Ros de Martorell, 150.000 i Industries Químiques del Vallès, de Mollet, 100.000. 0 sia que a cadascuna, i d'acord amb la seva categoria industrial i la quantitat de quilos de coure concedits, havia d'aportar voluntàriament entre els quatre la mordida d'un milió de pessetes que en aquell temps no era moco de pavo, un director de banc de la categoria D , que eren la majoria, cobrava 1.200 pessetes mensuals, i els auxiliars que també eren la major part d'empleats de banca, 350. que s'havia d'entregar a la persona del Ministerio de Indústria franquista, que va aconseguir la firma del cupo. Això sí, com que tots érem persones de confiança, es va pagar un cop retirar el cupo per part de les quatre empreses. .
En aquell temps, els que ja tenen algun anyet recordaran que era difícil aconseguir el fil de coure per instal·lacions elèctriques, i normalment s'havia de comprar d'estraperlo. On va anar a parar el cupo de coure blit-zer, que van carregar en camions directament a les mines de Río Tinto de Huelva, per exemple, d'Indústries Químiques del Vallès, que ja tenia fabricat el seu sulfat de coure... doncs a una indústria que trefilava fil de coure i s'anomenava Carim i que estava al barri de Sant Andreu de Barcelona, i on hi tenia una participació el senyor Matosas, gerent, i un dels dos socis d'IQ del V.
0 sigui que el que estigui lliure de tot pecat... que tiri la primera pedra!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada