Ref. Diari EL PUNT-AVUI
OPINIÓ - ULL DE PEIX
Sabeu què m'empipa de veritat? No és que em robin, ni que m'humiliïn, ni tan sols que em silenciïn. No, no: el que em molesta de debò és que m'enganyin. Que em diguin que una catàstrofe ecològica són “unos hilillos como de plastilina”, o que “España va bien”, o que “el sistema financiero español es el más sólido del mundo”, o que m'assegurin que “España no es Grecia”, o que “el ‘corralito' es imposible en España”. Em rebenta que afirmin, presidits per Rato i la campana, que Bankia és un invent magnífic, i que, dies després, Rato fugi i jo hagi de pagar desenes de milers de milions d'euros a la inèpcia i la corrupció. Em treu de polleguera el discurs oficial, fill directe de l'Armada Invencible, sobre la solvència internacional mentre –ho relata Fernando Ónega a La Vanguardia– un famós dissenyador a Finlàndia, després de rebre elogis enormes, sent que li diuen: “No sembla espanyol.”
Em fot de debò que la presidenta de la Comunitat de Madrid em digui que no puc xiular mentre amaga xifres del dèficit real de la comunitat autònoma que presideix. Em fereix que l'Estat espanyol pagui 2.151 milions euros per a l'AVE Madrid-Galícia i destini al decisiu corredor mediterrani 128 milions d'euros.
M'irrita assabentar-me que Catalunya paga les pensions de part d'Espanya, mentre el PPC insisteix a negar-ho. Em revolta que neguin el que publica el Financial Times: que el concert econòmic no és part del problema d'Espanya sinó part de la seva solució.
M'escandalitza que, malgrat la comèdia de processos als corruptes, la corrupció s'ha instal•lant a la democràcia espanyola i ara en forma part substancial. I que les veus crítiques han desaparegut no per la imposició d'una dictadura, sinó per voluntat pròpia.
Em rebenta que, mentre els espanyols clamen contra Angela Merkel –que fa deu anys que adverteix Espanya que està malversant recursos comuns–, callin sobre la rapacitat, la cobejança il•limitada i el capitalisme salvatge de persones que juraren defensar els ciutadans que diuen representar. I em revolta una monarquia que ja no s'atreveix ni a treure el cap per un camp de futbol ni per una cerimònia britànica.
Vergonya, cavallers, vergonya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada