Per tal de que en quedi constància, em plau fer un detall del mateix tenint en compte que fins aleshores mai havia estat convidat per casos similars i dedicat essencialment a les dues persones que em van ajudar en organitzar-me-les.
El dia 1 d’octubre i acceptant la simpàtica i amable invitació de feia mesos d’en Juanbe de l’Associació La Gavilla Verde de Santa Cruz de Moya , de la província de Conca, per prendre part com a “ponent”, a la XII, Jornades, El Maquis en Santa Cruz de Moya, mi vaig desplaçar per formar part de la xerrada, “Que hablen los Guerrilleros” junt amb altres “ponents”, per la qual cosa em vaig preparar un guió, per tal de poder parlar, per ordre cronològic, de les meves experiències com a “guerriller”, en la nostre maleïda guerra civil.
Com sigui que en aquest aspecte no tinc cap noció ni experiència, de com tenia d’actuar, però tenint en compte que quasi cada setmana em desplaço fins a Vinyoles a on cada divendres tenim el servei del Bibliobús, quina titular es la bibliotecària la senyora Carme Trabal, que sempre es desviu per trobar-me els llibres que li demano, doncs ja em diu que sempre demano el que no vol ningú, ja que a més d’agafar algun llibre que em pugui interessar, sempre prediquem sobre algun tema que jo en sigui desconeixedor, que en son molts, i vaig aprofitar per comentar-li aquesta invitació i com que la mateixa me la varen fer 3 o 4 mesos abans, varem tenir ocasió d’anar-la comentant i pels seus consells vaig veure de que coneixia de que anava la cosa i que sabia de que coneixia a fons l’assumpte “intervencions orals”, per la qual cosa, el que més em va aconsellar i recalcar, sobretot, ja que va poder comprovar que el que jo anava a dir en la conferencia eren les meves vivències com a guerriller i que m’he les sabia de memòria, malgrat els anys transcorreguts, doncs una de les coses que més em va aconsellar o millor dit, es que sobretot, no llegís res si no que....... ho anés explicant. Varem fer alguna proba i la cosa sortia correcta.
Vaig considerar que jo també hi combregava en aquest consell, doncs a la que veig a la TV que no ni ha ni un, dels polítics que “gaudim”, es que tots han de sortir i treure els papers de la butxaca, per començar a llegir-nos la “dècima” i fan un mal paper espantós. Recordo que en la legislatura passada fins i tot, només per insultar-se, tenen de llegir l’insult i el tenien de portar escrit i això que només es varen dir ......Vostè es un pocavergonya....i l’altre contesta.....i vostè un mal educat. Eren, el diputat a Madrid d’ERC, que en aquest moment no recordo el nom i la senyora Dolors Nadal del PP.
Després van sortir-me els problemes que surten normalment. Jo malgrat l’edat, 92, condueixo habitualment, però tants quilometres i tot sol, el meu fill em va dir que ja mi acompanyaria, però li va sortir un compromís ineludible i sentin-ho molt va dir que li seria impossible complir lo promès. Vaig dir-li que després de tot, com que tampoc abonaven res, només la estada al hotel dels quatre dies que duraven les Jornades, encara que jo només contava arribar-hi el dissabte a la tarda ja que no tenia de parlar fins de 8 a 10 de la nit i tornar a Catalunya el diumenge al matí.
Al tornar a Vinyoles el divendres següent li vaig dir a la senyora Carme que “havíem treballat pel dimoni” em va preguntar....i a vostè li faria il•lusió anar-hi...... li vaig contestar....per una part si, doncs mai he tingut una experiència d’aquest caire I em diu......no li asseguro res, però com sigui que ni els dissabtes ni els diumenges, ni jo, ni el meu marit treballem, consultaré amb ell i si li fa gracia també de venir, ens faria de conductor, doncs a més a més per aquella zona no hi em estat mai. Al dir-li el seu home, que SI, aleshores tot va canviar.
Per e-mail vaig preguntar a Juanbe si venia un “convidat” més si hi hauria cap inconvenient o problema per l’assumpte del Hotel i la manutenció, doncs li vaig donar a conèixer els motius i que només hi pernoctaríem el dissabte i em va donar la conformitat. Allà vaig saber el per què tenien tant interès en que hi anés, modèstia apart. Resulta que amb 12 anys que fan aquesta trobada, mai hi ha anat cap “guerriller de veritat”, doncs sempre han estat “maquis•” i això es natural per l’edat. Jo quan estava de guerriller a la 236 Brigada, de la 75 Divisió del XIV Cos d’exèrcit acabava de fer 17 anys, era el 1937 i ara n’acabo de fer 92, per la qual cosa es molt improbable que encara en quedi algun de viu, d’aquella època doncs tots eren homes i de bastant-te edat. Els “maquis” son els que van fer de guerrillers durant la guerra mundial i després o sigui de 1945 en endavant i els que ho varen fer també, però a dins d’Espanya.
Aleshores la senyora Carme, va dir-me .....hauríem de fer quelcom que sortís de lo habitual......Ja me ho estudiaré a veure si li presento una “proposició” per si “donem el cop”. M’interessaria que els hi preguntés si ells disposen de “power point”. Per e-mail em van contestar que •”tenien de tot”. Per mi tot aquest lèxic es com si m’enraonessin amb xinés. Com que encara hi havia temps per tot, després de diverses entrevistes ho varem posar a la practica fins i tot hi va incloure quatre cançons, tres de la guerra i una també de la guerra però ja en caire humorístic.
El dia de la veritat mai hauria somniat l’èxit que varem tenir amb el que va organitzar i “dirigir” la senyora Carme. .Jo francament, al sentir tants aplaudiments em pensava que se’n fotien de la meva actuació. Al local estava atestat de gom a gom, doncs fins i tot hi havia al final de la darrera fila que era com un pasillo, tota la gent que no va cabre a les cadires. Jo anava desgranant les meves “vivències” i la senyora Carme amb el “power point”, anava projectant fotografies de l’època, relacionades amb el que jo anava explicant. Havíem convingut que per evitar, quedar-me a la millor, en blanc, degut a la meva inexperiència, que les cançons les gravaríem com així varem fer i m’entres sortia a la pantalla que tenia al meu darrera, doncs dues eren en català, la seva traducció al castellà i a la que tenia de sentir-se la meva veu, veig que la senyora Carme que tenia pràcticament a davant meu amb l’ordinador que passava les instruccions al projector, amb el cap em fa que NO. Vaig interpretar que no li sortia la veu......després vaig saber que es veu que hi ha ordinadors que això no ho poden fer i va ser el que ens van deixar i ja amb teniu a mi que, a “palo seco”, vaig cantar la primera cançó i al acabar...aplaudiments al canto i continuem la xerrada com si no hagués passat res. A la que arribem al moment de que sortís la cantada de la segona, succeeix el mateix i jo aleshores i abans de comença a cantar, crido .....esto es un sabotaje.......acabo i segona edició d’aplaudiments. En Guillem, el marit de la senyora Carme, que anava donant voltes per la sala, ens va dir que una noieta ja una mica crescuda, estava mig plorant al jo cantar la primera que va ser l’himne complert del Exercit Popular Regular Català doncs li va dir que el seu avi, quan ella era molt petitona, sempre li cantava aquesta cançó, ......però no se la sabia tota. En canvi jo la vaig cantar complerta.
La nostre actuació era de 8 a 10 del vespre i érem quatre els “ponents” (en lloc dels 5 anunciats en el programa o sigui que ens tocava mitja hora a cada un. Els altres tres van fer el que de cap manera volia que fes, com em va recomanar amb tanta insistència la senyora Carme, doncs tots tres portaven els seus 2 o 3 fulls que varen desplegar i van “llegir” duran quinze minuts cada un o sigui que a la nostre disposició varem poder “gaudir” de un hora i quinze minuts que els vaig aprofitar, ja que pràcticament quasi a les 10 acabava i que tancava l’acte.
D’aquests tres un era de Barcelona, que jo ja el coneixia (era el President de l’Associació de Expressos Polítics de Catalunya) i de tema els va llegir, “lo malament que havia fet l‘actual Generalitat, doncs el local de la “Memòria Històrica” de Barcelona l’havia traslladat al castell de Montjuic i que era un problema pels desplaçaments”. Com cada any, van dir-me que hi van i hi havia, molts estrangers......ja em direu aquest tema que poc els podia interessar.
L’endemà abans de sortir....... de felicitacions i de “parabiens”, mai me’ls hauria esperat. En Juanbe, que em va invitar, de la Junta de La Gavilla Verde, em va enviar un e-mail que entre altres coses em deia......”Estuviste ”genial”, por eso la gente te lo diria. No creo que fuese una cosa simulada, si no que realmente les gustó tu charla y los añadidos musicales.......”
Ara be, l’èxit s’ha de donar, gracies a la senyora Carme, per què, per la meva part, desconeixia totalment aquesta parafernalia del “power point”..... i Cª.
Tota aquesta actuació es va convertir en un llibretó de 26 pàgines, “La guerra civil” (1936 a 1939) que ara ja l’he ampliat a “l’Exili” (1939) i la “Post Guerra” (de 1939 a 1945), un totxo de 75 pàgines per la qual cosa, el meu més sincer agraïment a la senyora Carme Trabal, per la seva col•laboració en el moment de la xerrada, ja que sense la seva inestimable direcció que tant va ajudar-me, no hauria estat possible, l’éxit i acollida que sembla que vaig tenir en la mateixa i també al meu fill Jordi, ja que entre tots dos m’ajudaren i col•laboraren, essencialment, en la confecció i edició d’aquest llibretó.
PERE PI CABANES
Sant Hipòlit de Voltregà
