Víctor Alexandre
Una pregunta que sovinteja força aquests dies a Catalunya és aquesta: “Què passaria amb les pensions, si fóssim independents?” Es tracta d’una pregunta que apareix en xerrades informals, en trucades a emissores de ràdio o en forma de missatge a programes televisius i que la major part de les vegades no espera ser contestada. El seu únic objectiu és introduir l’element de la por en aquells catalans de bona fe o amb consciència nacional feble per tal d’afavorir l’immobilisme. En realitat, la pregunta, revestida de falsa innocència, pretén dir-nos, sense dir-nos-ho, que la independència de Catalunya no té sentit si no pot garantir les pensions.
De les pensions espanyoles, tanmateix, ni mitja paraula. Això no vol dir que qui formula la pregunta no sàpiga que Espanya ja no està en condicions de garantir gaire cosa més que uns dies de sol a l’any i que les seves pensions es poden esvair en un tres i no res. Prou que ho sap, però no en parla perquè, en el fons, la seva pregunta té la mateixa arrel demagògica que la pregunta sobre el Barça: “Contra quins equips jugaria el Barça en una Catalunya independent?” L’autoinferiorització, com és lògic, mai no fa la pregunta a l’inrevés: “Contra qui jugarà el Madrid, quan el Barça ja no hi sigui?” O “Què en serà de la lliga espanyola, sense el Barça?” O “Què en serà de ‘la roja’ sense poder utilitzar el Barça com a selecció espanyola?” O “Què en serà de l’esport espanyol, en general, sense poder-se aprofitar del talent dels catalans?” A aquell que no es fa aquestes preguntes tampoc no li passa pel cap que la veritable lliga europea és cada dia més a prop.
No hi ha dubte que en aquesta vida les coses segures són ben poques, però una d’aquestes coses és que les pensions a Espanya tenen els dies comptats. Espanya és un país a la deriva que només s’aguanta per l’espoliació de Catalunya i pels fons de cohesió europeus a punt de caducar. Sense aquestes dues coses, i sense la possibilitat d’espoliar altres terres a ultramar, el futur d’Espanya té molt mal averany. Catalunya, en canvi, no ha de patir, perquè, si ha estat capaç de mantenir Espanya fins avui i de pagar-li les pensions, les autovies, els aeroports, els metros de Madrid, els trens d’alta velocitat i tota mena d’obres faraòniques, no se’n sabrà avenir de poder invertir en si mateixa els recursos que genera, de ser el quart Estat més ric d’Europa i el tercer Estat més exportador del món.
Per altra banda, el Cercle Català de Negocis (CCN), que és una entitat admirable que mereixeria un reconeixement públic, ja ens demostra, per mitjà d’un estudi recent, que les nostres pensions, dintre d’Espanya, tenen molt mala peça al teler, atès que “el Fons de Reserva de la Seguretat Social –que conté l’import sobrant del pagament de les pensions a jubilats i altres pensionistes– està invertit en deute públic espanyol”. I la solvència d’aquest deute és tan extraordinàriament baixa (BBB+) que el CCN es pregunta: “Qui garantirà el Fons de Reserva, i per tant les pensions, si Espanya fa fallida o és intervinguda?” La conclusió ens la dóna el mateix president del Cercle, Ramon Carner: “No ens calen amenaces del PP. Fa anys que sentim la cançó, cantada per socialistes i populars, que no cobrarem les pensions. Ves per on, ara potser serà veritat. Però no pas per motiu nostre sinó per culpa seva. Tenen l’obligació d’explicar-nos què estan fent amb els nostres diners, i els catalans han de saber que si volen conservar les pensions necessiten un Estat propi”.
Arribats aquí, doncs, les temences reals o hispanodemagògiques sobre la solidesa de les pensions en una Catalunya independent –cosa més a prop del que molta gent es pensa– s’esvaeixen amb aquest senzill raonament: no podria mantenir-se a si mateixa una persona que és capaç de mantenir-ne quaranta?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada