666-Per què Mas no diu independència?

27/09/12 02:00 - Advocat - Agustí Carles i Garau

 “L'Estat espanyol té reconegut el dret a l'autodeterminació des de l'any 1976”

“La creació d'un nou estat obre mil oportunitats per a la resta d'estats del món”

Altres articles de l'autor

• 27/09/2012 De l'enveja i de l'admiració. I de l'independentisme
• 25/09/2012 Ara sí que toca

 La resposta és ben senzilla. La independència no és un fi en si mateix és la conseqüència de crear un estat nou dins Europa. El matís és important, atès que la transició nacional que se'ns està plantejant va més enllà de la independència, ja que la gent vol saber què passarà l'endemà. Per això el president Mas parla ja de l'endemà, parla sempre de l'estat propi que hem d'anar creant entre tots a través de les estructures d'estat que trobem més adients. I ho fa sabent que plantejar el debat des de la confrontació amb Espanya i buscar una ruptura dràstica no porta enlloc, ja que l'experiència del pla Ibarretxe, carregat de bons propòsits, ja va explorar aquesta via amb el resultat que tots coneixem.

El plantejament és encertat, intel·ligent, modern i adequat al segle XXI, cosa que està descol·locant totalment els polítics, economistes i juristes espanyols que encara raonen amb paràmetres del segle XX i fins i tot de finals del segle XIX i que busquen en la Constitució Espanyola el sopluig legal que els ha de salvar d'aquesta situació. Per això necessiten imperiosament que el president digui la paraula independència, ja que és aquí on ells se senten còmodes i valents, i es fàcil construir un missatge de rebuig. El concepte nou estat d'Europa els supera per totes bandes.

Des del punt de vista jurídic –tema en el qual hi ha molta confusió intencionada–, la creació d'un estat propi és possible i viable i, curiosament –en contra del que es repeteix erròniament–, l'emparament és a la mateixa Constitució Espanyola. La Constitució Espanyola, en el seu article 96, estableix que els tractats internacionals vàlidament celebrats, una vegada publicats oficialment a Espanya, formaran part de l'ordenament intern. Doncs bé, el 20 d'abril del 1977 Espanya va ratificar el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, que havia aprovat l'Assemblea General de l'ONU el 16 de desembre del 1966, i és a l'article 1.1 dels dos tractats, en el qual es diu: “Tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació (en castellà “derecho de libre determinación”). En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i en el punt 3r s'estableix: “Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen la responsabilitat d'administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, procuraran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la carta de les Nacions Unides.” Finalment, per evitar que els estats tinguin la temptació –com pretén l'Estat espanyol– d'anul·lar amb interpretacions interessades els efectes d'aquests tractats, el mateix article 5.1 els recorda que “res en aquest pacte no pot ser interpretat en el sentit de reconèixer cap dret a un estat, grup o individu, perquè puguin emprendre activitats o realitzar actes encaminats a la destrucció de qualsevol dels drets i llibertats que hi queden reconeguts o la seva limitació en major mesura de la que es preveu en aquest pacte.”

Resulta evident, doncs, que l'Estat espanyol, des de l'any 1976, té reconegut el dret a l'autodeterminació dels pobles dins el seu ordenament jurídic i que no pot emprendre cap activitat o realitzar cap acte que pugui destruir aquest dret fonamental. Objectivament, la situació jurídica és aquesta i d'aquí és on parteix la transició nacional que hem encetat.

Els detractors del dret a l'autodeterminació dels pobles argumenten que aquests tractats internacionals no són aplicables en el nostre cas, ja que aquest dret es va crear per donar sortida a les aspiracions nacionals dels pobles que en aquells anys eren colònies de països com ara França, Anglaterra, Holanda, Portugal, etc., però aquesta interpretació que és utilitzada pels estats que amaguen tensions territorials interiors per tancar el debat no és incompatible amb l'exercici del dret d'autodeterminació per part de pobles que tenen noves realitats socials i polítiques, ja que el món avança i els segles passen. En cap moment els preàmbuls d'aquests tractats ni el seus articulats fan una aplicació restrictiva del dret a l'autodeterminació, ans al contrari, es va petrificar aquest dret fonamental sense matisos justament perquè la història es va repetint i cal aprendre de les experiències viscudes, i la vella Europa tard o d'hora haurà d'afrontar sense complexos aquest debat, perquè els catalans no estem sols en aquesta reivindicació, darrere nostre hi ha altres pobles que ens observen i ens entenen.

Però per arribar a l'exercici d'aquest dret, ja sigui a través d'unes eleccions o d'una consulta popular (a conseqüència del pla Ibarretxe es va crear un delicte que comet qui convoca un referèndum sense tenir-ne competències, ja que només pot fer-ho l'Estat), cal internacionalitzar el debat i la reivindicació, perquè és en el dret internacional on hi ha la clau de volta de l'estat propi, i és en aquest escenari on cal demostrar al món que aquest nou estat d'Europa que proposem és viable econòmicament, socialment i culturalment. D'aquí la creació de les estructures d'estat que planteja el president Mas.

Ara bé, com s'ensenya a les escoles de negocis xineses, “en el segle XXI els països ja no s'envaeixen sinó que es compren”, i aquesta màxima és la que hem de tenir clara a l'hora de crear un nou estat. Agafant, ara sí, la paraula independència que tant necessiten sentir fora de Catalunya per justificar la seva irada reacció, podríem dir que “en el segle XXI la independència o creació d'un nou estat –en terminologia actual– que resulti d'un procés democràtic no només es declara o constitueix, sinó que es compra” i en això els catalans tenim la mà trencada des de temps immemorials. Cal comprar-la ja sigui amb comandes o complicitats, com diem aquí: “El que no es paga amb diners es paga amb dinades”, ja que la creació d'un nou estat obre mil oportunitats per a la resta dels estats del món que estan disposats a reconèixer-lo. I en això la nostra situació geopolítica dins la mediterrània i Europa ens ajuda.... els americans no treuen l'ull del que està passant a Catalunya (el seu ambaixador va visitar recentment el president Mas) per si els responsables de la Unió Europea cometen l'error de fer-nos fora per la pressió d'un estat exhaust i intervingut que es diu Espanya.

Aquest és el camí, ja que tenim la raó que ens guia i la història que ens contempla.