718-Les pensions. Rajoy es passa pel forro la seva última promesa.

Rajoy rompe su última promesa

El presidente declaró en septiembre que las pensiones era la "línea roja" que no iba a cruzar por la austeridad

El engaño se suma al de las subidas fiscales, el abaratamiento del despido o el copago.

El Gobierno ha roto con la última gran promesa electoral que en materia económica le quedaba por incumplir al anunciar hoy que no revalorizará las pensiones de acuerdo al Índice de Precios al Consumo. La actualización de las pensiones fue una de las claves más importantes –si no la principal- del programa electoral con el que concurrió el Partido Popular a las elecciones del 20 de noviembre del pasado año. Y ha sido también transgredida en la segunda ocasión que se le ha presentado al Gobierno de adoptar una decisión sobre el principal capítulo de gasto del Presupuesto. El año pasado, nada más llegar al poder, el Ejecutivo conservador decretó una subida del 1% de las pensiones para 2012. Entonces, Rajoy reprochó agriamente al Ejecutivo saliente de José Luis Rodríguez Zapatero que hubiera incumplido la ley en vigor de actualización automática de las pensiones de acuerdo a la subida de precios, al congelar las pensiones en 2011. Hoy, el incumplidor de esa ley es el Gobierno del PP.

El incumplimiento de esta promesa electoral se une así a otros tantos en materia fiscal como la subida generalizada de impuestos directos (IRPF, rentas de capital, IBI, etcétera), el aumento del IVA, el abaratamiento de los despidos mediante la reforma laboral, el copago sanitario, el incremento de tasas universitarias o la amnistía fiscal.

De hecho, tanto el presidente Rajoy como otros miembros de su gabinete se han pronunciado públicamente en numerosas ocasiones a lo largo de todo 2012 apostando por la compensación a los pensionistas. Y se han agarrado a la revalorización de las pensiones como la “única línea roja” que no estaban dispuestos a cruzar en aras a la austeridad.

La última ocasión en que con más rotundidad Mariano Rajoy se pronunció sobre el tema fue en la entrevista que concedió a TVE (la primera que concedió a una televisión desde que accedió a La Moncloa) el pasado 10 de septiembre. “Si algo no tocaré, serán las pensiones, porque es el más indefenso y no tiene una segunda oportunidad”, y “por eso, es la única partida del presupuesto que no he tocado ni pienso tocar en los próximos tres años”, señaló entonces.

Pero no fue ni mucho menos el único pronunciamiento oficial sobre la materia. El secretario de Estado de Seguridad Social, Tomás Burgos, en su comparecencia ante la Comisión de Seguimiento del Pacto de Toledo del Congreso el pasado 8 de noviembre afirmó tajantemente que actualizaría las pensiones de acuerdo a la inflación de noviembre. “Pedirle a un Gobierno que esté sistemáticamente afirmando que va a cumplir la ley es un ejercicio tan ocioso como inútil: la ley está para cumplirse. Han adoptado en las últimas semanas una estrategia preventiva que tendrá que justificar. No inviertan la carga de la prueba", dijo entonces Burgos en su respuesta enérgica a los portavoces de la oposición.

También la vicepresidenta y portavoz del Gobierno, Soraya Sáenz de Santamaría, señaló el pasado 25 de septiembre en una entrevista con la cadena SER que lo último que se debía tocar eran las pensiones y aseguró tajante: ''Las pensiones se van a subir y se ajustarán a la subida de la vida''.

 Las pensiones son el último incumplimiento del Gobierno de Rajoy...por el momento.

http://economia.elpais.com

717-ALGÚ ENCARA NO ENTÉN EL PROBLEMA DE LA CRISI?

El ataque alemán desahucia a España

El pánico financiero y la austeridad que impone Alemania le reportan grandes beneficios y favorecen la apuesta de los especuladores contra las deudas soberanas de los países del sur de Europa Por MANUEL BALLBÉ y YAIZA CABEDO

Los economistas reiteran hasta la saciedad que la imposición merkeliana de austeridad es un error, pero siguen sin entender que se trata de una truculenta estrategia del Gobierno y la banca alemana para desvalijar al sur de Europa con el fin de tapar el enorme agujero financiero alemán. Este expolio es posible debido a una desregulación jurídica que desde 2000 ha desplazado el capitalismo productivo por un “mercado casino” sin supervisión administrativa, en el que ha quedado suprimido el delito de información privilegiada y que funciona mediante apuestas en las que no hay que identificarse. Esta bolsa privada y sin transparencia, localizada en Nueva York y Londres, está en manos de un cartel compuesto por seis megabancos norteamericanos y seis europeos, todos quebrados y rescatados por sus Gobiernos, es decir, por los contribuyentes.

Este es el verdadero origen de la crisis: un nuevo capitalismo de casino y de apuestas en productos financieros tóxicos —como las hipotecas subprime—, que ahora especula con la deuda soberana de los países del sur. La causa de la crisis, pues, no es ni la burbuja inmobiliaria española, ni el endeudamiento —las deudas inglesa y alemana eran superiores—, ni la indisciplina fiscal. La burbuja ha sido hipotecaria: de titulizar y revender hipotecas tóxicas en el mercado. Precisamente, el Deutsche Bank fue uno de los mayores implicados, según reveló el Senado americano. Este banco ha colocado productos a sus clientes a sabiendas de que perderían dinero, tanto en Norteamérica (paquete “Gemstone VII”) como en Alemania, donde el Tribunal Supremo le condenó en 2011. Los ciudadanos alemanes fueron las primeras víctimas de la voracidad de sus bancos.

Alemania, además, es quien promovió las apuestas contra la deuda del sur. El Deutsche Bank fue uno de los artífices de este nuevo Merk-ado de deuda soberana —y de su índice de precios Markit— que disparó los ataques especulativos. Goldman Sachs asesoró a Grecia para ocultar su deuda y así logró entrar en el euro, después, con esta información privilegiada, apostó junto con Deutsche Bank que Grecia se hundiría. Atacar a países del sur fue la fórmula del Gobierno y bancos alemanes para recuperar las pérdidas de sus bancos ludópatas.

Semejante giro depredador contra la propia zona euro lo motivó la filtración del informe confidencial del supervisor financiero alemán, el BaFIN (confirmado por otro de Merrill Lynch), que valoraba en 800.000 millones los activos tóxicos del país en 2009. Dichos datos delatarían que una Alemania especulativa había reemplazado a su reputado capitalismo industrial. En vez de procesar a los responsables, cerraron filas e iniciaron el descrédito del sur para desviar la atención y sojuzgarlos.

Las Bankias alemanas han sido muchas: Hypo Real Estate fue rescatado con más de 100.000 millones de euros y en 2009 fue nacionalizado en un 90%; el Industriebank (IKB), con 10.000 millones de euros; los Landesbank (cajas autonómicas), como el Baden-Württemberg, el West o el Sachsen, recibieron unos 150.000 millones de euros; el Dresdner Bank, segunda entidad del país, quebró y fue absorbido por el Commerzbank, que a su vez recibió un rescate de 100.000 millones y cuyo 25% todavía está en manos del Gobierno de Merkel. El caso del Commerzbank es ilustrativo, pues el año pasado devolvió parte del rescate al Gobierno, 14.000 millones de euros. ¿De dónde sacó tan cuantiosos beneficios, si no es apostando en el casino con información privilegiada proporcionada por el propio Gobierno?

Este es el cambio clave del nuevo capitalismo de casino: los rescates y nacionalizaciones han transformado a los Gobiernos alemán, británico, suizo y norteamericano en cobanqueros que ahora disculpan la prolongación de ataques especulativos porque necesitan que estos bancos tengan beneficios rápidos y puedan devolver el dinero inyectado.

Además de estos rescates, Alemania —que se opone a que el BCE ayude a España— oculta que el Deutsche Bank recibió, solo en 2008, 20.000 millones de la Reserva Federal norteamericana junto con 60.000 millones para Credit Suisse y UBS (Unión de Bancos Suizos) a un tipo de interés regalado del 0,01%.

Se entiende cómo funciona un ataque especulativo tomando el paradigmático caso del imperio mediático alemán, Kirch. En 2001 los directivos de Deutsche Bank (Ackermann y Baumann) difundieron rumores falsos de que el grupo no podría pagar su deuda y que no conseguiría financiación. (¿Les suena de algo?) Provocaron la mayor quiebra contemporánea para apoderarse de él. En 2011 la justicia alemana esclareció el asunto y el presidente Ackermann, íntimo amigo de Merkel, dimitió y propuso una indemnización de 1.000 millones de euros para silenciar el escándalo. Como se ve, antes de Grecia, ya estaban curtidos en especulación contra empresas alemanas.

Idéntico sistema se está utilizando para desacreditar al sur. ¿Cómo se beneficia Alemania de este ataque a España?

1. Genera rumores para disparar el interés que pagará España cuando pida prestado dinero. 2. Impone privatizaciones de empresas rentables (aeropuertos, AVE, lotería…) que, de no resistir el Gobierno, pasarán a manos del norte a precio de ganga. 3. Provoca asfixia crediticia para devaluar las acciones de las multinacionales (Telefónica, Iberdrola, Repsol, Gas Natural…), con lo cual pueden apoderárselas grupos alemanes. 4. Pero lo más rentable al propagar pánico financiero —que es delito— es la huida de dinero por miedo a un corralito. De España en ocho meses de 2012 han salido 330.000 millones de euros (a los que hay que sumar su equivalente en Grecia e Italia), que van a parar a bancos de Suiza, Luxemburgo, Holanda y Alemania, cifras “sin precedentes”, según Bloomberg. El austericidio reporta grandes beneficios…

Bajo el disfraz de la “(in)dependencia”, Jens Weidmann, presidente del Banco Central alemán, ha contribuido a este pánico cuestionando cada test favorable a España. Sigue la línea de su predecesor, Axel Weber, quien el mismo año en que dejó el Bundesbank (2011) fue “premiado” por hostigar al sur con la presidencia de UBS, uno de los bancos privados del eje alemán que se beneficia de la deportación de miles de millones provenientes del sur.

El escándalo del líbor-euríbor y Barclays es la última prueba de las prácticas fraudulentas y especulativas de este cartel, el cual alteraba el precio al que se presta el dinero e incrementó el coste de las hipotecas de los europeos. Entre los implicados están el Deutsche Bank, Credit Suisse y UBS junto con Lloyds y Royal Bank of Scotland (RBS) —son las Bankias del Gobierno inglés, nacionalizados en un 40% y 80%—.

En cambio, nuestros principales bancos, Santander, BBVA y La Caixa, no están implicados en semejantes prácticas. Tampoco han necesitado rescate y el Santander es el mejor banco del mundo según Euromoney. Son un apetecible botín de guerra.

La Comisión Europea no ha detectado el cartel del líbor, ni el entramado especulativo sobre la deuda griega oculta, ni destapa el club bancario que controla el mercado casino de Londres (denunciado todo por la prensa norteamericana). Tampoco indaga quiénes son los beneficiarios del ataque especulativo que está desahuciando a los Estados del sur. ¿Seguirán la UE y el comisario Almunia haciendo la vista gorda a esta manifiesta vulneración del derecho de la competencia? Lo que sí sabemos es que su antecesor, lord Brittan (diseñador del mercado casino con Thatcher), se colocó como vicepresidente de UBS. Otro vicepresidente de la UE, Solbes, es hoy asesor de Barclays.

El Gobierno alemán, el gran desahuciador, pretende apropiarse del capital del sur hasta las elecciones de 2013. España tiene que resistirse al rescate draconiano y reaccionar para desenmascarar esta política perversa de austeridad con movilizaciones y demandas judiciales. El Tribunal de la UE (caso Sint Servatius, 2009) declaró justificada la restricción a la libre circulación de capitales si “socava el equilibrio financiero de las políticas sociales”. Más aún, si tal especulación socava la soberanía económica y la estabilidad de un país miembro. Presenciamos pasivamente la destrucción del mercado único europeo y la imposición de un mercado único euro-alemán.

Thomas Mann ya nos alertó: en vez de una europeización de Alemania, se está implantando una alemanización económica de Europa.

716-I ELS MEUS IMPOSTOS, PER QUÉ SERVEIXEN ?

Doncs l’agència Tributaria, se’m queda cada any, de la meva pensió, prop de 900.000 de les antigues pessetes  -per què jo en euros encara no ho domino-. Algú m’ha dit.......es que tu deus cobrar molt........doncs, sempre totalment d’acord amb el que el seu dia vaig cotitzar,  ja que l’Estat mai ha regalat res a ningú.

Corria l’any 1940 i el Ministre de Treball franquista, Girón de Velasco, “manu militari”, va obligar a tots els treballadors a afiliar-nos a la recent establerta “SEGURIDAD SOCIAL”,  amb quin contracte unilateral, ja que se’l van fer com Juan Palomo....”yo me lo guiso, yo me lo como”...... va establir que mitjançant unes cotitzacions, “ a su libre albedrio”, es comprometia, al complir els  65 anys de 1940 a 1985,  a concedir-nos una pensió, sempre  d’acord amb lo cotitzat, o sigui que jo vaig cotitzar 45 anys, sota la “base reguladora” que es tenia de calcular per els dos últims anys de cotització i lliure de qualsevol impost, ja que les cotitzacions ja havien tributat prèviament i donar-nos un servei mèdic i farmacèutic vitalici, totalment gratis i jo que no soc, ni seré, ni he estat, mai franquista, haig de reconèixer que m’entres ens va manar el dictador, mai va deixar de complir els esmentats compromisos.

Ens arriba la tant desitjada democràcia i en Francisco Fernádez Ordoñez de UCD, ja ens fot, això si de forma provisional, o sigui que avui dia encara  existeix, la deducció per l’impost del IRPF, a la pensió,  mana el PSOE i en lloc dels 2 anys per calcular la “base reguladora”· la augmenta  fins a 8 anys  i avui dia ja estem als 17 i es vol arribar als 35 anys, tant per el PP com per el PSOE.

 I ara el que faltava pel duro.......abonar un euro per recepta i pagar un 10% pels medicaments dispensats i es aleshores quan jo torno a preguntar....I els meus impostos aleshores...... per què serveixen  ? si tot va a part.

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

715-MIREU AMB QUE ENS “AMENAÇA” El SENYOR MAS

Llegit a la premsa........”Feta la consulta, em dedicaré a la meva vida personal”.......catalans, sabeu que vol dir amb tot això ? que a partir d'aleshores, ja no en tindrem de mantenir nomes que a tres d’expresidents de la Generalitat, amb les seves més que sucoses pensions vitalícies, junt amb les altres prebendes.......despatx, secretaria, cotxe, xofer, escolta, despeses d’oficina etc  si no que ara ja en seran quatre, que viuran del conte i a les costelles de nosaltres, els babaus independentistes catalans i  contribuents.

I què li tenim d’agrair amb aquest bon senyor, a part de les retallades que des del primer dia que ens va governar hem “gaudit”.......continuem pagant les gasolines quatre cèntims més cara que la resta d’Espanya, abonem un euro per recepta que tampoc no la paga ningú més a Espanya, a Catalunya les autopistes de la Generalitat, son les més cares de totes i ell diu que es dedicarà a viatjar, sobretot a Menorca, que li agrada molt........jo també, pagant els altres, en faria molts de viatges de plaer.

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

714-TRÀNSIT NO CONTESTA

 A La Vanguardia d’avui dia 19, el senyor Nolasc Acarín Tusell, es queixa que Trànsit no el contesta.......Només Trànsit ?, doncs miri, d’ençà que ens governa el senyor Mas, es una moda, que deu haver implantat ell, com li demostraré, que ningú de la Generalitat ja no contesta a ningú i ells no saben, segurament,  que  els seus sucosos sous, surten de nosaltres, el babaus contribuents i de proves del que afirmo, en tinc a punta pala.

A mi em van contestar sempre, tant en Pujol, com en Maragall com en Montilla, cosa que ha estat del tot  imposible aconseguir-ho amb el Molt Honorable senyor Mas i ara ens demana  amb el seu posat de “levitació”, en el seu cartell publicitari penjat a tot Catalunya, que el votem ?......... se’n recorda del darrer mail que li vaig adreçar quan acabava de començar el seu mandat que li deia.......Senyor Mas: He entés el seu missatge i pot tenir la seguretat absoluta que de mail meu, no en rebrá pas cap ni un mai més i de pas del meu vot i familia,  ja se’n pot oblidar també per sempre mes.

Durant el temps que va estar a l’oposició, o sigui dos mandats, cada setmana rebia de ell, com a mínim, algún mail seu, correspondencia mutua que ell va encetar, doncs jo pobre de mi, no coneixia pas la seva adreça electrónica i que jo sempre els hi vaig contestar, doncs d’ençà que ens mana, ni vaig enviar dos més i al no rebre cap mena de contestació, es quan li vaig enviar el mail que esmento més amunt.

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà 

Aquest escrit ha sortit publicat al setmanari de Granollers REVISTA DEL VALLÈS el 23/11/2012.

713-TOTS ENS HEM DE SACRIFICAR ?

Segons publica la premsa comarcal, l’alcalde de  Manlleu, en Pere Prat, deixarà de cobrar el seu sou d’alcalde, per què ja cobra 6.500 euros al mes de la Diputació. Com poden tenir la barra i pocavergonya de auto- concedir-se aquests sous tant suculents. Segons diuen, abans de ser alcalde, era un modest empleat de banca que malgrat la seva edat, encara no havia arribat ni tant sols a  apoderat, ni mai hauria arribat a somniar segurament, aconseguir aquest sou. Ara be, seria interessant saber també quina deu ser la  seva feina real  a la Diputació i horari, ja que en el seu sou d’alcalde hi anava inclòs la “plena dedicació”, per què  repicar i anar a la professo es quelcom difícil.

Tenim més de cinc milions d’aturats i en canvi ja ho veieu...... hi ha unes persones afortunades, que  encara gaudeixen de dos llocs de treball.

Si, SI......Tots ens hem de sacrificar, però ....menys la plaga dels polítics, que es veu que gaudeixen de butlla.

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

712-MILI I PENSIONS

El senyor David Puy Barón de Barcelona, es queixa del per què el temps fet de mili o sigui donant-ho “Todo por la Patria” no es tingui en compte a la hora del càlcul de les pensions. Doncs puc informar-li i assegurar que aquesta llei, en fa anys que realment existeix i jo en soc un dels, segurament pocs,  beneficiats de la mateixa. El que succeeix, com sempre que surt alguna disposició que els ciutadans de a peu se’n puguin beneficiar, que es tanta la seva difusió, que no se’n assabenta quasi ningú i si jo ho vaig saber, va ser per una veritable casualitat i que va ser al fer-me soci de l’Agrupació dels” SUPERVIVENTS DE LA LLEVA DEL BIBERÓ 41”.  Aquesta llei es va emetre dins ja des de que “gaudim” de la democràcia i  per què comprovi la “catadura” dels legisladors, només val el temps de mili, però el enrolat dins de l’exèrcit Franquista o sigui que els que com jo, varem estar dins del de la República, de 1937 a 1939, aquest lapsus de temps....El vent se’l emportà.

Ara el aconseguir-ho va ser un veritable martirologi. Vaig presentar la demanda davant de I’Institut Nacional de la Seguretat Social (I.N.S.S.) i d’entrada ja me’l van denegar, al·legant que segons les dades oficials “de que ells disposaven”, jo  només havia fet 9 mesos de mili i la mili obligatòria vigent era de 18 meses o sigui que encara els en devia 9, quan de 1939 fins a 1945  hi anaven s.e.u o. 6 anys i això perdent els 2 anys a l’exèrcit republicà. Quan  vaig rebre la denegació no sabia si posar-me a riure a plorar per tant desvergonyiment, quan qualsevol babau  sabia que els de  la lleva del biberó varem fer 8 anys de mili. Vaig buscar i trobar les documentacions justificatius del temps de mili.... a Bilbao 1939 i 1940 (Servei de Recuperació d’Automovils). A Tetuan 1941 (30 Regimiento de Artilleria Divisionaria) i a Saragossa, 1942 al 1945) com a soldat de reemplaç (a l’Acadèmia General Militar) a on no ens varen llicenciar el 1945 si no que només ens varen concedir  “permiso indefinido”, que encara deu durar,  ja que mai he rebut el meu llicenciament.

Presentat i denegat de nou, per l’INSS, assegurant que  jo, com que aquell temps de mili vaig “cotitzar” a la Seguretat Social, demostrava “fehacientemente” que no havia fet la mil. I en ”part” tenien raó, ja que abans de la maleïda guerra civil i fins  el 1937 que vaig ingressar com a ”babau”, voluntari a l’exèrcit republicà,  jo aleshores treballava en una entitat bancària  i segons la Reglamentació Oficial del Treball vigent –el que avui en diríem el “Convenio Colectivo”- dins la banca privada, per llei, als soldats que fèiem la mili, ens tenien d’abonar la meitat del sou de quan estàvem en actiu. El meu sou el 1936 eren de 60 pessetes mensuals i lògicament,  per la quantitat que m’abonaven cada més, se’m descomptava la cotització de l’ingrés  que es feia a la SS, però la llei parla del temps que s’havia fet de  mili, no de si has cotitzat i jo tots aquells anys, malgrat  haver cotitzat......feia la mili......... i ells com sempre, buscant tres peus al gat. 

Concretant, vaig presentar demanda contra el INSS al Jutjat del Social i el Magistrat amb la llei a la ma, va fallar a favor meu. Recurs per part de l’INSS al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, doncs com que els seus advocats no els costen ni cinc, ja que els paguem amb els nostres impostos, la qüestió es donar temps a temps.....però també  els hi vaig guanyar ja que aquest Alt Tribunal també va fallar a favor meu. La brometa d’aquests impresentables de l’INSS va ser la minuta de l’advocat laboralista que vaig necessitar i que va passar dels mil euros, però la sentencia va ser que em tenien d’abonar els retards, des de el dia que vaig presentar la primera demanda i com que varem estar més de dos anys, fent volar coloms, encara em va sobrar algun  “caleret”. Ah i malgrat tot, van ser “bona gent”, doncs segons em va informar l’esmentat advocat,  si volien, encara podien haver fet nou recurs al Tribunal Suprem de Madrid.....però es devien donar compte que estaven fet el “pepet” i ràpidament em van cursar  una transferència dels “retards”. Per cert i off the record, vaig saber, anys després i per una veritable casualitat, que aquesta llei, ni la coneixia el magistrat del Jutjat del Social de Granollers i se’n va poder aprofitar,  després de la sentencia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, fins i tot, el seu pare, que es trobava en el meu mateix cas.          

 PERE PI CABANES   

Sant Hipòlit de Voltregà

711-Los mayores pueden envejecer con dignidad en cualquier sitio.

   Los mayores pueden envejecer con dignidad en los centros geriátricos "y en cualquier sitio", ha explicado el doctor Ignacio Berciano con motivo de la publicación de su libro 'Como envejecer con dignidad y aprovechamiento', en el que da claves a la población anciana para disfrutar más de la vejez.

   Para el especialista, esta situación es posible "porque es una actitud de la persona, y no del entorno". A su juicio, "no depende ni del dinero, ni del sitio". Además, considera que el hecho de que los mayores estén ingresados en residencia no significa que estén aparcados por las familias. "Los mayores han estado obviados por la sociedad, pero cada vez lo van a estar menos", asegura.

   Berciano ha subrayado en declaraciones a Europa Press que ahora este colectivo "interesa económicamente porque son muchos y están bastante bien". En su opinión, "están operativos y viajan", lo que representa una fuente de ingresos para un amplio sector de empresas.

   Todo esto es posible al aumento de la esperanza de vida y al envejecimiento de la población en los últimos años. Por eso, el experto recomienda a este colectivo que "aprovechen lo más que se pueda y enfoquen esta etapa como el resto de su vida sin pensar que no es la parte mala de la vida". Para él, "hay que dedicarle interés".

   Una de las claves para conseguir vivir esta fase vital con dignidad es la autonomía, por lo que Berciano recomienda cuidar la salud mediante una buena alimentación basada en víveres "con radicales libres y antioxidantes". En relación a ello, destaca que es más saludable el vino tinto que el blanco, ya que el primero "posee el factor antienvejecimiento del resveratrol".

   Sin embargo, el galeno no se olvida del ejercicio físico, que debe practicarse "adecuado a la edad, porque no hay que practicarlo con la misma intensidad que cuando se tuvo 20 años". De cualquier forma, se muestra tajante en que "hay que hacer algo, no hay que apoltronarse".

ESTUDIAR RETRASA EL DETERIORO COGNITIVO

   Pero para conservar el cuerpo sano, hay que mantener sana la mente. Para ello, Berciano aconseja "realizar ejercicios mentales, jugar a las cartas, al ajedrez o estudiar cualquier cosa". Según su criterio, "una de las cosas que más retrasan el envejecimiento cerebral y el deterioro cognitivo es el estudio".

   No obstante, el doctor aporta otras claves como "llevar una filosofía de vida de optimismo, modificar la actividad sexual si se quiere mantener o recurrir al botox si molestan las arrugas", aunque también recomienda conservarlas al que lo decida así. Sin embargo, otorga un papel importante a la familia de cada anciano, ya que "siempre que pueda, viene muy bien".

   Sin embargo, para algunos ancianos no es fácil acometer estas indicaciones porque "tienen una depresión larvada", sostiene Berciano. Por ello, quieren dormir durante la mayor parte del día, algo que para el experto no es posible debido a que "con los años dormimos cada vez menos. Un niño puede dormir 12 horas, mientras que un anciano con 4 o 5 le es suficiente", ejemplifica.

   Otro de los motivos que sume a los mayores en estados depresivos es la pérdida de seres queridos. Para estas personas, el galeno recomienda medicación "si hace falta". No obstante, considera que es un proceso "natural" para el que hay que estar listos. "Hay que tener la mochila preparada", advierte.

   Por último, Berciano recomienda disfrutar de cualquier actividad que se haya practicado durante la juventud y la madurez, pero "de manera adecuada. Los ancianos no van a esquiar a velocidades terribles, pero pueden seguir esquiando", concluye.

MADRID, 7 Abr. (EUROPA PRESS) –

Autor: Doctor Ignacio Berciano (Barakaldo, 1957), médico de familia y autor de “Cómo envejecer con dignidad y aprovechamiento”.

710-NO N'HI HA NI UN PAM DE NET !

“La planta de purins de Sant Marti Sescorts, no serà derruïda, segons sentencia ferma del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, per què tot acabarà, sembla ser, amb una indemnització de uns 300.000 € per als propietaris  dels terrenys més propers a la planta....La Generalitat i l’Ajuntament de l’Esquirol han corregit,  els errors comesos,  quan es va atorgar la llicència.

I quins errors han corregit, per què la planta està allà mateix i les edificacions a la mateixa distancia de la planta, motiu de la querella, o s’ha fet allò de.......feta la llei.......feta la trampa!

I aquí s’acaba la historia?. Per què resulta que a la primera denuncia del propietari de l’Sporting Club, el senyor Joan Mas i Sadurní, al veure lo malament que pintava per l’ajuntament de l’Esquirol, l’alcalde Josep Antoni Roquer Dorca de Convergència i Unió va dimitir al preveure la pedregada que li anava a caure a sobre i finalment la Generalitat va firmar un conveni amb l’esmentat propietari en que es comprometien a comprar-li el seu terreny -per no dir subornar-lo-  per 1.727.910  euros, uns prop de tres cents milions de les antigues pessetes, si ell retirava la denuncia.  El curiós del cas es que l’escriptura pública de compra-venta, de la que en tinc fotocopia, es del 13 de febrer del 2003 i en canvi l’acord de la Generalitat per la que s’interessa per la compra d’aquests terrenys, del que també  disposo de fotocopia, es del 7 d’abril del 2004 o sigui..,,,,embolica que fa fort.  Aquests terrenys, que la majoria diuen que son quasi tot barrancs, es va donar l’excusa legal, que si hi implantaria un polígon industrial. Seria curiós saber quantes industries....després de més de 10 anys, si han instal·lat  -DONCS DE MOMENT, CAP NI UNA -  o sigui que el perjudici apart d’aquells milions si han d’afegir els 50 milions més que son els 300.000€  d’ara, per què aquests altres propietaris, segurament que al veure lo be que se’n havia sortit el primer denunciant, ells també en van cursar un altre i així els hi ha anat

Ara be, aquest perjudici total, al final que ho pagarà? Doncs com sempre, els soferts contribuents, per què els culpables de tot aquest sidral, tots i ni un en pagaran res, ni les conseqüències, ja que els primers son els de l’Ajuntament , després el Conseller de Medi Ambient  de la Generalitat  l’Espadaler, que també com a tal, va signar la conformitat de l’obertura de la planta.

Per molt menys que tot això, no se si recordeu que a Sant Pere de Torellò, fa anys, no solament va saltar tot l’Ajuntament de CiU en pes, si no que fins i tot, va tenir de dimitir el Conseller Cullell, un dels homes forts de CiU.  O hi ha dues vares de mesurar ? No cal que els advocats de l’administració facin veure que  estudien la resolució  com diuen van a fer, per veure si es dóna per acabat el cas....ja que tot està, previament,  pestanyeja’t !

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

709-PER QUÈ ENS SERVEIX LA GENERALITAT ?...........DE MOMENT, PER FOTRE’NS !

Al sò de timbals i platerets, fa anys que la Generalitat ens va donar a conèixer la « fausta nueva »  De l’impost de l’IRPF…….. una part seria per el Govern Central i el restant per la Generalitat. A l’any que em refereriré el 66% va ser pels primers i el 33% pels “nostres” . I ara ve…. La verdad del cuento

Després de CINC ANYS D’AFERRISADA  LLUITA per aconseguir que les modestes indemnitzacions que va concedir la Generalitat l’any 2000 als catalans que havien estat internats durant el regim franquista, per motius polítics, en Camps de Concentració o Batallons Militars Disciplinaris de Treballadors, estiguessin lliures de l’impost de l’IRPF, que ens havia descomptat el govern del PP que aleshores tenia majoria absoluta quan es van cobrar aquestes indemnitzacions, en el meu cas va ser l’any 2002 o sigui a la declaració de la renta del 2003. Tal com va legislar el govern del PSOE de Felipe Gonzalez  quan l’any 1990 va concedir UN MILIO  de les antigues pessetes als que havien sofert tres o més anys de presó durant el regim franquista també per motius polítics,  que van estar lliure de l’impost de l‘IRPF, que per fi i no per que cap partit polític en fes bandera, si no quan em vaig adreçar al sr. Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya, que va fer seguir el meu suggeriment al sr. Enrique Mugica, Defensor del Pueblo,  doncs era un problema de caire nacional, que per fi el govern, el mes de novembre del 2007 va aprovar un decret llei en aquest  sentit, però únicament que ens retornarien un 15%. En el meu cas concret i son molts els que es troben en una situació similar a la meva,  l’any que vaig cobrar aquesta indemnització, el descompte per l’IRPF em va representar un 24,30% pel que em vaig permetre escriure al president del govern preguntant-li el  per què l’Estat ara “m’estraperlejava” un 9,30%, quant els que la van cobrar l’any 2006  ja no van tindre de fer-la constar a la seva Declaració de la Renda  l’any 2007, tal com establia el decret  o sigui que aquests ja es van beneficiar del 100% de lo que haurien tingut d’abonar.

Vaig preparar i enviar  tota la meva documentació el 15 de novembre  -i el dia 5 de desembre  em va ser aprovada hi he rebut ja l’import d’aquest 15%-  i aleshores, a la vista de la meva Declaració de la Renda,  es quan em vaig donar compte de que realment aquest 24,30 no va ser cobrat totalment pel govern central si no que aquest es va quedar el 16,28% o sigui que si em torna el 15% i per què no es digui que els iaios no som solidaris el 1,28% restant ja em conformo en perdre’l, però a la Generalitat li va pertocar un 8,02% o sigui que sembla seria de justícia i és per això que considero raonable que per lo menys el 8% ens tindria de ser retornat per part de la Generalitat, seguint l’exemple del Govern Central. El 0,02 restant  el consideraria també com el 1,28 del govern central, com a solidari.

Tal com dic al encapçalament.......Per que ens serveix la Generalitat...? Ja que si aquest percentatge de l’IRPF,no s’hagués traspassat a la Generalitat, el govern Central ja ens hauria retornat TOT el          que ens va deduir al seu dia per aquest concepte, tal com m’escriu el Director del Gabinete de la Presidencia del Gobierno  ”Nada impide a las Comunidades Autonomas completar estas ayudas en la parte de IRPF correspondiente al 33% de su participació en los ingresos declarados en su dia, estableciendo para ello ayudas propias adicionales a las del Estado.

Però la Generalitat i fins avui dia encara es la hora que hagi complert  amb els seus compromisos i només se’ls hi ha acudit que .........fer pagar un euro per recepta. Quines penques i encara volen que els votem ?

.           

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà     

708-UN SEMÀFOR PERILLÒS A MANLLEU

 I tot gracies a la “clarividència” del inefable Regidor de Seguretat Ciutadana i lògicament, amb el beneplàcit del seu alcalde, el senyor  Pere Prat i Boix que, com que els  vilatans de Manlleu deuen ser mesells........per cert, el van tornar a votar.

Es en el primer semàfor –que no serveix per res, com tampoc el segon- que hi ha després de la rotonda, venint de La Gleva, a on per dues vegades he estat a punt de quedar enganxat i sort que, com a “bon conductor” segons la Cª d’assegurances que tinc i com a norma, prudent, i des d’ aleshores, abans de  posar-me a la meva dreta, sempre miro prèviament pel mirall retrovisor d’aquest cantó. Avui mateix me tornat a trobar amb un altre “penques”

Anteriorment, en aquest semàfor en que hi ha dos carrils, al de la dreta hi havia pintada una fletxa en que es podia anar de front o girar cap a la dreta, tal com encara hi està, quan més endavant es vol girar cap a la dreta del carrer Vilamirosa. Quan es van repintar aquestes senyals de circulació fa un temps, una ment prodigiosa, va fer anular la que es podia anar de front i  només es pot girar cap a la dreta, cosa supèrflua i inútil  ja que jo recordi i això que faig aquest trajecte diàriament, no me n’he trobat mai cap de vehicle que ho faci, per la qual cosa, hi ha sempre una cua de quatre o cinc al cantó esquerra i cap a la dreta i resulta que sempre hi ha “l’eixerit de torn”, que es perd de vista i malgrat estar parat esperant s’encengui el verd, a on només es pot girar cap a la dreta, ell tira de  front i els de l’esquerra que normalment ens decantem seguidament cap a la dreta al haver-hi dos carrils, per si un ens vol avançar, si no vas en compte, el més normal es que et puguis enganxar amb el que està cometent  l’infracció. Solució.......doncs tornar a rectificar la senyal, permeten tornar també, anar de front, com abans de l’atzagaiada. Ves si es fàcil .

Segur però, que els que mai s’equivoquen ni rectifiquen,  com son els de l’ajuntament de Manlleu, no en faran ni cas del suggeriment, però m’entres, aquesta vegada i sense que serveixi de precedent i per ajudar-los  a suplir la manca de cales  habituals de l’administració i més amb la crisis actual, els recomano que podrien destinar-hi un policia local, “camuflat” i es folraria omplint butlletes de denuncies i aquesta vegada si que serien verídiques........ De  rés.

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

707-MEDALLA D’OR A ÒMNIUM CULTURAL

Al mèrit cultural, per “la seva ininterrompuda feina a favor de la llengua i cultura catalanes”. Jo no creuré mai en aquests del Òmnium, m’entres no aixequen el vet que tenen posat, des de el primer dia, a  Josep Pla –escriptor català,que al meu modest criteri, encara ningú ha superat- en la concessió del Premi d’honor de les lletres catalanes, com els hi he criticat,  sempre que ells m’han telefonat, invitant-me a fer-me soci del Òmnium. Que te que veure la “llengua i cultura catalanes” amb la política ? 

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

706-MAS, TOCA A SOMETENT

Senyor Mas, crec que enlloc de perdre el temps en “batalletes”, que ja sap per endavant que les te perdudes, per què no dedica una mica del seu temps a contestar els  escrits que li adrecem els ciutadans,  que amb els nostres impostos, sufraguem el seu suculent sou ?

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

705-LES ROTONDES I ELS INTERMITENTS

Que ho fa que la majoria de conductors quan entren a una rotonda, no hi ha manera que faci’n servir els intermitents per senyalar si giraran  cap a la dreta o  cap a l’esquerra, en fi, qualsevol senyals -encara que fos de fum com feien els “indis” del Far West- per tal de que el que els hi vagi al  darrera sàpiga a que atenir-se

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

704-L L A D R E S !

L’Agencia Tributaria m’ha retingut l’any 2011 de la meva pensió, la quantitat de 5.714,32 euros, que representen 950.783 de les antigues pessetes.

L’import de les medecines que puc arribar a utilitzar, durant l’any, segons la relació que la meva metgesa de capcelera, ha facilitat a la farmàcia –malgrat que he estat anys i anys només cotitzant i sense costar ni cinc céntims a la Seguretat Social- puja unos 600 i escaig d’euros, que mai arribaré a gastar, doncs  son moltes les vegades que deixo d’agafar-los, per què encara no he utilitzat el restant que m’en queden, però per arrodonir dedueixo els 714,32 per la qual cosa han quedat,  per les arques del Estat, que avui dia sembla que sigui com un pou sense fons, la quantitat de 5.000 euros que  son 831.930 de les antigues pessetes i encara no en tenen prou, que tenen la barra de cobrar-me, un euro per recepte i ara a més a més, paguem el 10% del import dels medicaments........ aleshores, aquests diners que m’han “fotut”, m’agradaria saber per què realment serviran.........per pagar les sucosses pensions als expresidents i els seus despatxos amb lloguers exhorbitabts i servei, que ells mateixos es van autoconcedir, o les ambaixades de la Generalitat, que jo se positivament, hi ho he demostrat, que no serveixen per res, o les suculents ventatges que els diputats també, s’han autoconcedit.......i no acabaria.......ves si ni han de coses per retallar, abans d’atrevir-se com han fet, amb  els pensionistes.

Jo no soc ni he estat mai franquista, però s’ha de reconèxier que d’ençà que “gaudim” de la democràcia, la totalitat de polítics haguts i per conèixer, han demostrat sobradament, que no ni ha ni un, que  es pugui aprofitar, doncs TOTS  son una colla de ineptes i “pruebas son amores”........ que només han anat a la seva......... no han sabut ni tant sols, “conservar”, les millores socials que ens va deixar  el dictador  Franco.

Fins i tot diuen que tots els espanyols, som iguals davant la llei, doncs els pensionistes som els únics espanyols que paguem l’impost del IRPF dues vegades, la  primera quan cotitzavem, que les cuotes procedien de uns sous que ja havien tributat al seu dia per aquest impost i ara, una altre vegada, desde que “gaudim” de la democràcia, que tornem a tributar  pel mateix, doncs aixó va ser un “invent” de quan era ministre d’Hisenda en Francisco Fernández Ordóñez, qepr, amb el govern d’Adolfo Suárez, un any que tampoc els quadraven els comptes, com ara, “provisionalment”, el que vol dir que a Espanya, quan una cosa es provisional, sobretot si es a favor del govern, queda com a definitiu, que ens va tornar a deduir aquest impost de les nostres pensions, cosa que tampoc el dictador mai se hi va atrevir. Tots els partits polítics que ens han manat ho sabem, però cap ha mogut ni un dit, per anular-ho.

El que deia l’escriptor humorista Vizcaino Casas........Viva Franco, con perdón !

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

Aquest escrit ha sortit publicat al setmanari REVISTA DEL VALLÈS de Granollers el dia 30/11/2012.

703-EL MAGNÍFIC SERVEI DE CORREUS, DE LES MASIES DE VOLTREGÀ

Del que també en gaudim, afortunadament, els 3.547 habitants, que segons el darrer cens, vivim a Sant Hipólit de Voltregà.

Jo com a bon “El Eterno Descontento”, sempre he tingut per norma, donar a conéixer les deficiéncies habituals, que al meu modest criteri, es produeixen essencialment, en el serveis oficials, per la quan cosa, considero que també es de justicia, donar a conèixer, quan es completament al revés i que s’actua, d’ofici, més que correctament, com ha estat el cas que us paso a comentar.

Avui dia 8 de novembre he rebut una carta, que m’ha enviat el dia 7, el senyor A. Segalés Alegre,  Av. de Pedralbes, 58, 4º, A, 08034 de BARCELONA, comentant una escrit meu, que va sortir publicat a La Vanguardia del dia 5 i que en el sobre només constava la següent adreça: Pere Pi Cabanes – Sant Hipòlit de Voltregà, sense posar ni el nom del  carrer, ni del Codi Postal i com podeu comprovar, ha arribat a les meves mans, amb només un sol dia.

O sigui que a Déu, el que es de Déu i al César, el que es del César.

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

Aquest escrit ha sortit publicat al bisetmanari EL 9 NOU de Vic el dia 16/11/2012

La carta a la que faig menció en aquest escrit, li ha estat publicada al sr. Antoni Segalés a LA VANGUARDIA del dia 9 de novembre, sota el títol "MANIFESTÒDROM" i es pot veure en aquest Blog, en el número 697.

702-UN ACUDIT PSICALÍPTIC

Es troben dos amics i un diu a l'altre.......Trobo que fas cara d’amoïnat........que tens algun problema.........Doncs si, resulta que el promés de la meva filla te la mania que quan es posa a orinar,  li ha donat per escriure a terra........Be, però per aquesta tonteria t’amoïnes ?.......I tant ............es que resulta que la lletra......... sempre es la de la meva filla !

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

701-La receta alemana, basada en imponer estrictos recortes y una reducción de salarios al menos al Sur de Europa, no funciona.

La receta alemana, basada en imponer estrictos recortes y una reducción de salarios al menos al Sur de Europa, no funciona: Europa se enfrenta a un largo periodo de austeridad, recesión, desempleo y caída de los niveles de vida, el caldo de cultivo idóneo para los movimientos populistas.

Cuanto más se prolonguen estas condiciones, más europeos se volverán en contra del euro, la inmigración y el libre comercio. Ese es el análisis que tienen encima de la mesa Washington y Pekín, que comparten los mercados, sean quienes sean los mercados, y hasta los propios líderes europeos, siempre en privado y con la boca pequeña. Pero no todo está perdido: la sospecha de que la medicina que Alemania está obligando a tragar a media Europa no sirve emergió hoy con fuerza en los discursos de los políticos europeos, de los banqueros centrales e incluso de los militares portugueses, tras la detonación que han supuesto las elecciones en Francia y las serias dificultades de Holanda, el alumno aventajado de Berlín, que ahora es incapaz de seguir sus pasos. Europa necesita crecer; no basta con el látigo de las reformas, de los recortes. No basta con usar la tijera: ese es el mensaje. Las miserias de Atenas, Lisboa y Dublín empiezan a verse en las calles de Madrid y Roma: palabras mayores. Y de alguna manera esos miedos están a las puertas de París y Ámsterdam, el núcleo duro de Europa: palabras aun mayores.

La retirada es la más difícil de todas las operaciones. Pero quien se empecina en un callejón sin salida y es incapaz de dar marcha atrás, ¿no provoca su propia derrota? Los ecos de esas palabras de Clausewitz se escucharon con voz nítida en el Parlamento Europeo, en Bruselas, pero también a casi 2.000 kilómetros de allí: en Lisboa, donde los capitanes portugueses que protagonizaron la Revolución de los Claveles se negaron a asistir a las celebraciones oficiales. "Las medidas y los sacrificios impuestos a los ciudadanos sobrepasan los límites de soportable", dijo Vasco Lourenço, uno de esos capitanes que acabaron con la dictadura portuguesa en 1974. La institución que tiene las llaves de la salida de la crisis, el Banco Central Europeo (BCE), no fue tan lejos. Y sin embargo el presidente del BCE, Mario Draghi, dio un giro que puede ser fundamental en la gestión de la crisis europea, y que indica que los equilibrios de fuerzas han cambiado. Draghi insistió durante un largo discurso en el Europarlamento con la consabida necesidad de recortes y reformas, pero al ser preguntado por Francia sacó la pistola y disparó lo que parece el tiro de gracia al fundamentalismo de la austeridad que domina la política económica europea desde hace meses. "Europa necesita un pacto por el crecimiento", espetó Draghi.

Algún diplomático en Bruselas viene a decir que el rigor, cuando se administra en exceso, se convierte en rigor mortis. El debate entre austeridad y crecimiento emergió tras superar la fase más aguda de la crisis, con Europa y Estados Unidos optando por soluciones opuestas: recortes europeos o alemanes, aplicados con disciplina de mercado, frente a estímulos americanos. Francia y Holanda vienen ahora a equilibrar esa balanza, en una posición que puede beneficiar a España e Italia. Hasta ahora, Europa solo está viendo los efectos negativos de la austeridad: más recesión, más paro, más pobreza. Se supone que al final del camino está una recuperación de la economía europea asentada sobre bases más firmes. Pero no hay una base científica que avale esa posibilidad, y de momento todo lo que se ve es un frenazo en seco de la economía europea.

"Desde un punto de vista abstracto, siempre se puede atender una deuda. Pero hay un umbral político, social y tal vez moral incluso más allá del cual esta política se hace inaceptable", dejó escrito en su día Jack Boorman, del siempre ortodoxo Fondo Monetario Internacional (FMI). Europa, al menos una parte de Europa, está cerca de ese punto: sumida en una crisis que ha hecho que el miedo cale en las gentes, y en la que la impresionante disciplina presupuestaria no ha resuelto la confianza en la deuda pública y en el sistema bancario. En el sur de Europa hace tiempo que algunas voces destacan que la propuesta alemana es contraproducente.

El peligro último, puede ser que los recortes conduzcan a un populismo como en los años treinta del siglo pasado. Pero Merkel sigue en sus trece: "Las cargas salariales no deben ser demasiado altas y las barreras al mercado de trabajo deben ser bajas para que cada uno pueda encontrar un empleo".

Y eso es lo que empieza a soliviantar a algunos políticos europeos, que consideran que Berlín ha ido demasiado lejos. Europa aceptó la austeridad y el resto de dogmas alemanes con la esperanza de que Merkel suavizaría el tono cuando viera que el resto de Europa abrazaba las reglas fiscales estrictas. No ha sido así. El político italiano Romano Prodi capitalizó buena parte del desencanto y propuso un golpe de timón inmediato: "Si Alemania parece estar convencida de poder hacerlo sola, Italia debe trabajar con Francia y España para relanzar Europa". "Es necesario cambiar de política", proclamó el ex primer ministro italiano y expresidente de la Comisión Europea.

"En última instancia, los alemanes intentarán salvar el euro. Pero en París y en Bruselas preocupa cada vez más que para cuando por fin decidan moverse sea demasiado tarde", explicaban fuentes diplomáticas en la capital europea hace unos días.

La sospecha es que las tesis alemanas han agravado el estancamiento económico en casi todos los países de la eurozona, la posibilidad de impago de la deuda soberana de una parte de ellos (que han sobrepasado la categoría de los periféricos) y las incógnitas sobre la liquidez y la solvencia de la banca, el aparato sanguíneo del sistema económico. La avería ya va más allá de la economía.

Fuente: Fundación Progreso y Democracia

http://www.fpyd.es/noticias/europa-y-la-comunidad-internacional-cierran-filas-en-contra-el-ajuste-de-merkel

700-UNA DONA QUE TOCA DE PEUS A TERRA

La senyora Sanchez-Camacho, presenta un pla per controlar “el clientelisme de  CiU”, que consisteix em reduir un 20% el nombre de diputats catalans, de 135 a 107.  Només ? jo els reduiria el 100% i segur que ningú els trobaríem a faltar i  deixaria  només el portaveu, que votaria per tots els diputats del seu partit. Eliminaria els Consells Comarcals, suprimiria les anomenades “ambaixades” de la Generalitat  que jo he demostrat que no serveixen per res i posar límit a les subvencions identitàries.  Suprimir de manera immediata, entitats públiques  supèrflues com a exemple el Memorial Democràtic. Jo, en representació de l’Associació de Exinternats del Franquisme a Catalunya,  vaig assistir a les primeres reunions per la seva constitució oficial i vaig deixar de fer-ho, enfastiguejat, al comprovar  el sectarisme que imperava. Sabeu fins i tot que es van atrevir a proposar.....que això fos un assignatura obligatòria en els Col·legis........ i jo vaig “preguntar”...... si volien implantar una segona edició de la “Formación del Espíritu Nacional franquista”. l’Institut Internacional de la Pau, la Casa de les llengües i el Museu del Memorial de l’Exili.

O sigui que ja veieu si ni han encara i ni havien de coses per retallar, abans de fotre ma a les pensions dels jubilats, que tant alegrement ens ha fet el senyor Mas y sus muchachos, amb el seu copagament.

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

699-LES “AMBAIXADES” DE LA GENERALITAT, NO SERVEIXEN PER RES...PERÒ COSTEN 32,8 MILIONS D'EUROS A L'ANY

A part de llençar els diners de les depauperades arques de la Generalitat, com si fossin  uns   “nous rics” i per un altre cantó la Generalitat actual, els  dilapiden, doncs desgraciadament, continuem conservant les fantasiades del  Inefable Carod Rovira, de quan  el “Tristpartit”.

Per què el senyor Mas , si no es que té el mateix esperit de grandeses com els seus antecessors, no agafa el brau per les banyes i les elimina de una punyetera vegada.  Per una part, retallades a tort i dret i per les altres.......Viva la Pepa que s’ha mort l’oncle....per què, vol dir que si les anul·la no ens estalviaríem de llençar uns quants milions d’euros cada any o ja no es recorden de quan ens demanaven el vot, però no pensen que després de unes eleccions en venen, afortunadament, unes altres.

I ara explicaré el  meu cas particular que confirma una vegada més que.....Les ambaixades de la Generalitat no serveixen per res !.

Com ja he escrit no fa gaires dies, de “l’éxit” que va tenir fa anys, l’entrega a mans de tota la documentació i escrits  en català i traduïts al francès mantinguts amb les autoritats franceses al inefable senyor Duran Lleida, que com tants polítics,  estimen tant a la gent gran, però només quan s’acosten les eleccions, a més de no dignar-se ni fer cap gestió,  fins i tot.....“va perdre tots els papers entregats”, que ja es el curull de la ineficàcia i del desgavell, vaig tornar a fer una altre vegada, fotocopies de tota la paperassa que quasi passava del quilo i les vaig enviar, ja fa molt de temps, per correu postal a la Generalitat, per veure si a través de la pomposa ambaixada que tenim al cor de  Paris, volien  fer alguna gestió i no ni tant sols he tingut  cap noticia sobre la petició que hagin fet cap gestió, si no que ni han efectuat acusament de recepció, com hauria estat lo correcte, el que vol dir que deuen estar perdudes dins de un  caixó d’algun despatx de la Generalitat, ple de teranyines.

I ara la pregunta del milió: I que sol·licitàvem amb tota aquesta paperassa........doncs sencillament demanar al Govern Francès una indemnització, tal com varen concedir els governs d’Alemanya i el Japó per el mateix motiu, ja fa molts anys, pels exhiliats espanyols que l’any 1939, varem ser internats a COMPANYIES MILITARITZADES DE TREBALLADORS ESPANYOLS, treballant a pic i pala i de sol a sol i solament pel migrat ranxo diari i sense rebre cap contraprestació econòmica per part del govern francès, doncs aviat, al pas que anem,  ja no en quedarem cap de viu........ jo aleshores tenia 18 any i “Dios mediante”,  el proper 17 de gener, en compliré 93 i amb aquest assumpte hi estem treballant des de el 2002, ves si ha plogut. El govern francès va contestar que no tenien res previst..........Alemanya i  el Japó, inicialment van dir el mateix, fins que el Tribunal Internacional de la Haya, els va obligar a que indemnitzessin.

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà