712-MILI I PENSIONS

El senyor David Puy Barón de Barcelona, es queixa del per què el temps fet de mili o sigui donant-ho “Todo por la Patria” no es tingui en compte a la hora del càlcul de les pensions. Doncs puc informar-li i assegurar que aquesta llei, en fa anys que realment existeix i jo en soc un dels, segurament pocs,  beneficiats de la mateixa. El que succeeix, com sempre que surt alguna disposició que els ciutadans de a peu se’n puguin beneficiar, que es tanta la seva difusió, que no se’n assabenta quasi ningú i si jo ho vaig saber, va ser per una veritable casualitat i que va ser al fer-me soci de l’Agrupació dels” SUPERVIVENTS DE LA LLEVA DEL BIBERÓ 41”.  Aquesta llei es va emetre dins ja des de que “gaudim” de la democràcia i  per què comprovi la “catadura” dels legisladors, només val el temps de mili, però el enrolat dins de l’exèrcit Franquista o sigui que els que com jo, varem estar dins del de la República, de 1937 a 1939, aquest lapsus de temps....El vent se’l emportà.

Ara el aconseguir-ho va ser un veritable martirologi. Vaig presentar la demanda davant de I’Institut Nacional de la Seguretat Social (I.N.S.S.) i d’entrada ja me’l van denegar, al·legant que segons les dades oficials “de que ells disposaven”, jo  només havia fet 9 mesos de mili i la mili obligatòria vigent era de 18 meses o sigui que encara els en devia 9, quan de 1939 fins a 1945  hi anaven s.e.u o. 6 anys i això perdent els 2 anys a l’exèrcit republicà. Quan  vaig rebre la denegació no sabia si posar-me a riure a plorar per tant desvergonyiment, quan qualsevol babau  sabia que els de  la lleva del biberó varem fer 8 anys de mili. Vaig buscar i trobar les documentacions justificatius del temps de mili.... a Bilbao 1939 i 1940 (Servei de Recuperació d’Automovils). A Tetuan 1941 (30 Regimiento de Artilleria Divisionaria) i a Saragossa, 1942 al 1945) com a soldat de reemplaç (a l’Acadèmia General Militar) a on no ens varen llicenciar el 1945 si no que només ens varen concedir  “permiso indefinido”, que encara deu durar,  ja que mai he rebut el meu llicenciament.

Presentat i denegat de nou, per l’INSS, assegurant que  jo, com que aquell temps de mili vaig “cotitzar” a la Seguretat Social, demostrava “fehacientemente” que no havia fet la mil. I en ”part” tenien raó, ja que abans de la maleïda guerra civil i fins  el 1937 que vaig ingressar com a ”babau”, voluntari a l’exèrcit republicà,  jo aleshores treballava en una entitat bancària  i segons la Reglamentació Oficial del Treball vigent –el que avui en diríem el “Convenio Colectivo”- dins la banca privada, per llei, als soldats que fèiem la mili, ens tenien d’abonar la meitat del sou de quan estàvem en actiu. El meu sou el 1936 eren de 60 pessetes mensuals i lògicament,  per la quantitat que m’abonaven cada més, se’m descomptava la cotització de l’ingrés  que es feia a la SS, però la llei parla del temps que s’havia fet de  mili, no de si has cotitzat i jo tots aquells anys, malgrat  haver cotitzat......feia la mili......... i ells com sempre, buscant tres peus al gat. 

Concretant, vaig presentar demanda contra el INSS al Jutjat del Social i el Magistrat amb la llei a la ma, va fallar a favor meu. Recurs per part de l’INSS al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, doncs com que els seus advocats no els costen ni cinc, ja que els paguem amb els nostres impostos, la qüestió es donar temps a temps.....però també  els hi vaig guanyar ja que aquest Alt Tribunal també va fallar a favor meu. La brometa d’aquests impresentables de l’INSS va ser la minuta de l’advocat laboralista que vaig necessitar i que va passar dels mil euros, però la sentencia va ser que em tenien d’abonar els retards, des de el dia que vaig presentar la primera demanda i com que varem estar més de dos anys, fent volar coloms, encara em va sobrar algun  “caleret”. Ah i malgrat tot, van ser “bona gent”, doncs segons em va informar l’esmentat advocat,  si volien, encara podien haver fet nou recurs al Tribunal Suprem de Madrid.....però es devien donar compte que estaven fet el “pepet” i ràpidament em van cursar  una transferència dels “retards”. Per cert i off the record, vaig saber, anys després i per una veritable casualitat, que aquesta llei, ni la coneixia el magistrat del Jutjat del Social de Granollers i se’n va poder aprofitar,  després de la sentencia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, fins i tot, el seu pare, que es trobava en el meu mateix cas.          

 PERE PI CABANES   

Sant Hipòlit de Voltregà