674-COMPTE AMB “REGAL”

A la vista de la campanya actual tant agressiva, d’aquesta Companyia d’assegurances per Automòbils, m’agradaria explicar el  meu cas particular amb la mateixa, per avís a “navegants”.

Crec que vaig ser un dels primers assegurats que va tindre la mateixa, quan es van instal·lar a Barcelona, amb la seva nova filosofia d’assegurances directes i vaig estar pagant-les durant molts i molts anys la  meva prima. Ja havia vist algunes cartes als diaris, de clients de la mateixa, que es queixaven de que quan arribaven als 70 anys, buscaven la manera legal de cancel·lar-les la pòlissa i efectivament, al jo arribar a  dita edat i malgrat no haver cursat mai, en tants anys, ni un sol “Parte”, per la raó del “article 29” i amb una excusa molt infantil –vaig preguntar un dia per telèfon si em podia acollir només al “segur obligatori”, ja que començava a estar una mica cansat de pagar, tants anys,  primes anuals per res-.....i ves quina casualitat,  al veure que no em presentaven el rebut anual al cobrament el seu dia, al telefonar-los del per què,   em van contestar que ells havien “interpretat” que em volia donar de baixa i ara ja, degut a la meva “avançada” edat....ja no em podien admetre novament com assegurat  i m’havien donat  de baixa.

El curiós del cas es que uns dies després, em telefona una senyoreta d’aquesta Companyia i em pregunta......molt amablement.......”Com es senyor Pi que s’hagi donat de baixa de la nostre companyia?”. I jo vaig dir-li...... La contesto solament per una qüestió d’educació, però si vol saber els motius, només ha de preguntar-ho al seu Gerent..... i li vaig penjar.

Després de tot em van fer un gran favor, que mai els hi podré prou agrair. Des d' aleshores, o sigui dels 70 anys fins els 92 que tinc actualment i que m’han renovat el carnet de conductor per CINC ANYS MÉS, ja que afortunadament encara puc condüir sense problemes, per què fins i tot, tinc encara tots els punts inicials del meu  “Permís de Condüir”, que ens va “concedir” fa anys el Comandament de  Tràfic, més els que m’han regalat per aquest motiu, estic en una altre Companyia no tant “perepunyetes” i amb una quota anual molt més baixa que no pas la que tenia amb  Regal i a la que tampoc he tingut de fer, gracies a Deu i toco  fusta, cap “parte”, per la qual cosa  estic considerat per la mateixa com a “bon conductor” i lògicament, gaudeixo del descompte màxim.

O sigui que gracies Regal, per la vostre clarividència, ja que des de fa 22 anys estic pagant la prima anual, més baixa que la vostra i sense que hagi cursat cap “parte” o sigui que tot això heu perdut, doncs desprès de tot, em vareu fer i sense voler, segurament a pesar vostre i tal com deia.....un gran favor.

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit  de Voltregà

673-QUINA VERGONA, JA ES POT VEN DIR (IN) JUSTICIA ELS QUE TENEN CALÉS SEMPRE ES SURTEN AMB LA SEVA

Un cafè amb llet contra la corrupció o com ser jutjat per descobrir ‘el que no toca’

Què pot passar si intueixes un cas de corrupció a les institucions públiques, l’investigues, el descobreixes i el difons? Doncs que pots acabar al jutjat abans que els casos que has destapat, denunciat i amb l’amenaça d’una multa de 20 mil euros. Això, que un cop més ens recorda el món al revés en què vivim, és el que els ha passat a Marta Sibina i Albano Dante, editors de la revista Cafeambllet. Avui són jutjats a la Ciutat de la (in)Justícia.
¿Quin ha estat el seu delicte? Investigar allò que “no tocava”. La revista Cafeambllet, una publicació comarcal de la Selva i l’Alt Maresme amb pocs mitjans però amb una voluntat de ferro per descobrir la veritat, després de dos anys d’investigació va destapar els “negocis” ocults en la sanitat pública catalana. Opacitat en la gestió dels hospitals públics de Blanes i Calella; ingressos irregulars de l’ex-alcalde de Lloret de Mar, Xavier Crespo, i la seva dona; adquisició per part d’aquest i de la regidora de Pineda de Mar, Carme Aragonès, de consultoris públics molt per sota del seu valor real; pagament de 720 mil euros per informes inexistents a l’ex-president dels hospitals de Blanes i Calella, etc, etc, etc. Així ho expliquen, i documenten, en aquesta carta.
I ara Josep Maria Via, membre del consell d’administració de l’empresa que gestionava els hospitals de Blanes i Calella quan van tenir lloc aquests escàndols, assessor, també, d’Artur Mas i amb relacions estretes amb alguns dels implicats en els casos ara descoberts, els denúncia per “atemptar contra el seu honor” i els demana 20 mil euros d’indemnització. Però, contra quin honor s’atempta aquí? El del Sr. Via i els seus “amics” involucrats en aquests escàndols, el d’uns periodistes que busquen la veritat i se la juguen o el d’un “poble” que ha estat robat per aquells que diuen gestionar com “els millors” les arques públiques?
El treball d’investigació destapat per la revista Cafeambllet ha corregut com la pólvora per les xarxes socials. El vídeo que ells mateixos van elaborar, “El robatori més gran de la història de Catalunya”, explicant el seu treball, va aconseguir en pocs dies cent mil visites. I al ritme que el seu “eco” creixia, van augmentar les amenaces, les querelles, el material censurat a internet, les revistes retirades en hospitals de la comarca. Es tractava d’una veritat incòmoda.
Abans d’ahir el president Artur Mas va avançar els comicis a Catalunya i, més enllà d’instrumentalitzar les legítimes aspiracions sobiranistes del poble català per treure rèdit electoral i tapar la seva virulenta política de retallades, tal avançament li resultarà molt útil al partit de Mas per posar fi a la comissió parlamentària que havia d’investigar aquests escàndols i en la qual havien de comparèixer diversos dels seus implicats amb vincles estrets amb CiU així com l’actual conseller de salut Boi Ruiz. La dissolució del Parlament significa acabar amb la comissió abans que aquesta comenci a caminar.
“Periodisme és imprimir alguna cosa que un altre no vol que s’imprimeixi. La resta són ‘relacions públiques’” deia George Orwell. Amb aquesta frase Marta Sibina i Albano Dante s’acomiadaven en una carta que van enviar recentment demanant suport i difusió davant una “justícia” que avui els porta davant els tribunals. Esperem que mai ens falti el cafèambllet, un cafèambllet amarg per als de dalt i dolç, rebel i desobedient per als de baix. Només així canviarem les coses. Encara que a més d’un se li ennuegui la beguda.
*Article a Público, 27/09/2012.

672-La Fal · làcia del Deute Heretat - Xavier Sala Martin

El debat sobre la desitjabilitat econòmica de la independència està tenint lloc. I això, de per si, ja és molt important. Fa només uns mesos aquest debat era tabú. Nembé.

Avui vaig a comentar un dels arguments que més utilitzen els analistes contraris a la independència de Catalunya que és el del deute heretada: " si Catalunya es independentiza ", amenacen," haurà d'assumir el 20% del deute espanyola (que és del 80% del PIB o 800.000 milions d'euros) i això, sumat al 21% del PIB que té la Generalitat, posarà el deute Catalana per sobre del 100% del PIB cosa que la convertirà en financerament inviable i perdrà accés als mercats financers internacionals ". Aquesta mateixa frase ha estat pronunciada o escrita per economistes, catedràtics d'economia, professors de comptabilitat i polítics de diferents colors. Només té un petit problema: no té sentit. I no té sentit per cinc raons.

1. Primera, tot i que aquestes dades dels 200.000 milions i el 100% del PIB es van repetint una i altra vegada, resulta que són ... (No sé com dir-los perquè no se sentin insultats), ... mmmm: mentida? Segons el Banc d'Espanya ni l'administració central de l'Estat té un deute del 80% del PIB , ni aquesta és de 800.000 milions, ni la població catalana és el 20% del total de l'Espanyola (és el 16%). La dada de l' 80% del PIB (o els 800.000 milions) correspon al deute TOTAL que JA INCLOU la de les comunitats autònomes . Per tant, els que utilitzen l'argument del deute contra la independència exageren perquè comptabilitzen deute autonòmic dues vegades. El deute de l'administració central de l'Estat és, en realitat, de 617.731.000 d'euros . El 16% d'aquest deute que "correspondria" a Catalunya serien 98.800 milions que és menys de la meitat dels 200.000 de què es parla amb tanta alegria. Si a aquests 98.800 milions els sumem els 42.000 de deute que té ara la Generalitat, surten 141.000 milions. El deute Catalana, doncs, seria del 70% del PIB, un deute perfectament assumible entre altres coses perquè està molt per sota del que té l'Estat espanyol en el seu conjunt en l'actualitat i molt per sota del deute mitjana de la Unió Europea . Per tant, si volem tenir un debat seriós, comencem per no exagerar les dades.
2. Segona, i passant al terreny dels arguments, és curiós que els mateixos que diuen que, en cas d'independitzar, Catalunya hauria d'assumir una part proporcional del deute Espanyola diuen que la independència és inconstitucional i que no hi ha cap llei que tingui previst un procés de secessió. Això és realment curiós perquè, si no hi ha lleis que prevegin el procés d'independència, com saben que la llei va a obligar a Catalunya a assumir el 20% del deute espanyol? La realitat és que el deute espanyol va ser assumida en el seu moment pel govern d'Espanya i els mercats es la van a reclamar al govern d'Espanya. Si després Espanya li passa una factura a Catalunya per la part proporcional d'aquest deute, ja es veurà si l'assumeix. Això dependrà del procés de negociació política i de les contrapartides que hi hagi. Per exemple, els catalans argumentarem que nosaltres hem pagat uns 300.000 milions de més des que va entrar en vigor la democràcia (un 8% del PIB anual, cada any de mitjana). Si Espanya s'ha gastat aquesta quantitat i a més ha augmentat el deute, aquest és un problema del qual els catalans no són responsables (i fins i tot es podria argumentar que Espanya li ha de retornar a Catalunya els 300.000 milions!). En qualsevol cas, el que és clar és que, de moment, el deute l'ha demanat i signat govern d'Espanya i els mercats es la van a reclamar a aquest govern. I punt.
3. Tercer, curiosament l'argument exposat a dalt només parla que Catalunya seria coresponsable dels deutes o els passius d'Espanya ... però no parla dels actius. En cas de divisió, suposo que la mateixa llei imaginària que diu que Catalunya ha de fer-se responsable de la seva quota de deute també dirà que té dret a la seva quota dels actius! Entre aquests actius, per exemple, hi ha empreses públiques com AENA o Loteries de l' Estat o propietats com l'hipòdrom de la Zarzuela, el museu del Prado o el Vedat de Doñana. Lògicament també hi ha els béns públics que l'Estat té a Catalunya.Finalment, hi ha els fons de la Seguretat Social, l'or que resideix a les arques del Banc d'Espanya, el Fons Monetari Internacional o les accions que Espanya té al Banc Central Europeu (per cert, si Catalunya és propietària del 16% de les accions espanyoles del BCE, Catalunya automàticament forma part del sistema del BCE que inclou l'Euro). Si Espanya li passa el 16% del deute a Catalunya, també li hauria de passar el 16% de tots aquests actius de manera que Catalunya podria vendre immediatament i recuperar una part dels diners per reduir encara més el seu deute.
4. Quarta, si bé no sabem si Catalunya va a haver d'assumir una part del deute espanyol si s'independitza, el que sí sabem és que haurà de assumir aquest deute si no ho fa . Fixeu-vos amb el detall del esperpèntic argument: "si Catalunya se'n va, pagarà el 20% del deute espanyol i si es queda no. Per tant, si se'n va, perd molts diners ". Quina fal · làcia! És possible que si Catalunya se'n va, hagi d'assumir una part del deute. Però és que si es queda també! Si Catalunya segueix a Espanya, pagarà els mateixos impostos que paga i una part d'ells aniran a pagar el deute del govern espanyol. Per tant, en el pitjor dels casos, estaria igual tant si es independentiza com si no pel que utilitzar l'argument del deute és una autèntica bestiesa. Dic que en el pitjor dels casos, Catalunya estaria igual. En el millor, sent independent s'independitzaria del deute espanyol i, a més, s'estalviarà el 40% dels impostos que paguen els catalans i que ara desapareix pels fons de solidaritat.
5. I cinquena, és curiós que es digui que si Catalunya es independentiza serà financerament inviable i perdrà l'accés als mercats financers. Celebro que hi hagi tanta gent capaç de veure el futur. Jo com no sé predir el futur em limito a observar la realitat de l'actualitat. I realitat actual és que una Catalunya dins d'aquesta Espanya i amb aquest sistema de finançament autonòmic, sí que és financerament inviable i no té accés als mercats internacionals . Per tant, si l'argument és que el que cal evitar és perdre l'accés al mercat financer tant sí, Catalunya ha de deixar de pertànyer a Espanya de totes totes!

Resumint, celebro que l'argument del deute heretada d'Espanya estigui tenint tant impacte entre analistes i opinadors. Ho celebro perquè si la decisió de si Catalunya ha de independitzar o no, depengués del deute, la decisió racional seria clarament la d'independitzar: és a dir, des del punt de vista del deute i de l'accés als mercats financers, Catalunya, sense Espanya, estaria millor.

 http://salaimartin.com/randomthoughts/item/424-la-falacia-de-la-deuda-heredada.html