2253-EL SENAT, UN “CEMENTIRI D’ELEFANTS”, QUE NO ENS SERVEIX PÈR RES

Perquè la convocatòria de eleccions per el 20-D, suposa una parada del treball ordinari,(voleu dir que abans en tenien massa de treball?), ja que és a on van  parar finalment els polítics de cada partit, però ja caducats i sobretot, els ex presidents  de Comunitats Autònomes que no han estat novament elegits i així poden continuar vivint del compte i sempre a càrrec de les nostres costelles.

Per què i malgrat tot això, hem de pagar 1,5  milions d’euros a 181 senadors i tot plegat per no treballar i només 7 d’ells que no han demanat cobrar la indemnització a que tenen dret, per el sol fet de deixar de ser parlamentaris, però que ells mateixos es varen auto concedir al seu dia, de 8.345,16 euros per la dissolució tant del Senat com de les Corts, ja aquesta quantitat es considera  “oficialment”, de que es el sou de dos mesos i una mena de sort com a indemnització per “acomiadament”.

Ara que quan es dissolt aquest ens, encara queden 77 senadors  en actiu,  com a membres de la Diputació  Permanent, per la qual cosa  cobren el seu sou habitual, encara que durant aquest lapse de temps no hagin de fer res de res, tal com acostuma a succeir habitualment.

El Senat per l’any 2015, tenia un pressupost  de 52 milions d’euros o sigui una manera com una altre, de llençar els diners dels nostres impostos.

De moment, C’s en el seu programa electoral, porta l’eliminació de tota aquesta rèmora i Podemos, vol consagrar-lo  com a Cámara de primera lectura per totes les grans qüestions que afectin únicament a les Comunitats  i planteja de que els  seus membres, siguin  representants dels governs  regionals  i no senadors elegits  en les eleccions.

PERE PÍ CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

2252- OH! ELS PAÏSOS CATALANS D'ERC I LA CUP !

En el debat sobre la resolució del 9-N, la diputada de la CUP Anna Gabriel es va referir als Països Catalans com «el nostre verdader subjecte polític» i va situar Catalunya com una mera part del país «sencer».

La CUP, però, no és l'únic partit pro Països Catalans, però sí que és el que fa més èmfasi en la qüestió: en el programa de Junts pel Sí per a les eleccions del 27-S el terme Països Catalans hi apareix un total de 0 vegades; en el de la CUP, 32. I no solament és una qüestió numèrica. 

Ja en la introducció, la CUP advoca per una república «que treballi per la construcció nacional dels Països Catalans». El segon dels seus nou punts programàtics comença amb «Som Països Catalans». I, per si no quedava clar, en la secció Per la construcció nacional, la CUP aposta per una República Catalana «que abraci el conjunt del territori nacional, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar».

L'article 2 dels estatuts d'ERC diu sense embuts que l'objectiu del partit és «la unitat territorial i la independència de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». En el seu moment, ERC ja es va estendre pel País Valencià i les Balears. En la ponència política d'ERPV aprovada a Algemesí el 9 de novembre de 2013, per exemple, es pot llegir:«Esquerra Republicana seguirà treballant per la reunificació del nou Estat Valencià dins del Països Catalans». I a CDC de pancatalanistes n'hi ha: sense anar més lluny, poc abans del 27-S el conseller Germà Gordó es va despenjar amb unes declaracions en què qualificava de «nació sencera» els Països Catalans.

TOT I AIXÒ, el programa de la CUP diu el que diu, i la veritat és que quan el seu plantejament pancatalanista aflori al procés se li plantejarà un nou problema. Si la secessió unilateral ja desperta poques simpaties a Europa, l'irredemptisme causa directament terror. En bona mesura van ser pulsions irredemptistes les que van causar les dues guerres mundials. I la mateixa causa apareix darrere la guerra més sagnant de l'antiga Iugoslàvia.

Salvant totes les distàncies, el lema que s'atribueix a Jovan Raskovic, el mentor de Radovan Karadzic («Sèrbia és allà on hi ha serbis»), no és tècnicament diferent del que planteja el pancatalanisme. Des de posicions d'esquerra els excomunistes serbis i els anticapitalistes cupaires comparteixen les tesis del nacionalisme romàntic. En un famós poema Ernst Moritz Arndt va dir que la nació alemanya arribava «fins on sona la llengua alemanya». Eren temps de guerres napoleòniques en què els patriotes alemanys plantejaven la construcció d'una Gran Alemanya que inclogués tots els territoris germanoparlants d'Europa. Ja sabem qui va reprendre la idea al segle XX: si el projecte d'Estat català vol obtenir algun crèdit a Europa, no s'ha d'enredar amb la idea de la Gran Catalunya. Professor de la Facultat de Traducció i d'Interpretació de la UAB.

Llegit a EL PERIÓDICO de CATALUNYA del 1 de Desembre.

Aquests són els objectius que persegueixen ERC i la CUP en l’actualitat. Per cert, que em sembla que s’han descuidat dels de l’Alguer, a l’ illa italiana de Sardenya, on també parlen català. Són uns plantejaments, a la meva manera de veure les coses, una mica pretenciosos i anacrònics per mantener-los, estant  com estem al segle XXI. Per la mateixa regla de tres, així també defensaríem l'annexió de Al-Andalus, per part dels àrabs.

Jordi Pi Solsona (el fill del meu pare)

2251-LES OPCIONS DE MAS

"Puc encapçalar la llista, i estic a disposició, però també la puc tancar. És a dir, puc ser el primer o puc ser l'últim. Ja veuen que no hi ha condicions personals en el meu plantejament." Davant un Auditori Fòrum de Barcelona abarrotat d'afins, el president Artur Mas va manifestar amb la seva immolació política si aquest era el preu a pagar per aconseguir l'anhelada unitat electoral del sobiranisme. Al final, amb la complicitat de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i la claudicació d'ERC, va conquistar el seu objectiu, però un any després d'aquell pronunciament l'elecció del nou president segueix encallada per una doble negativa: la de la CUP a investir Mas i la de Junts pel Sí --i particularment de Convergència-- a fer efectiu el sacrifici per aquest anunciat."Condicions personals", a la fi.  

Gràcies a la votació sondeig que va fer entre les seves bases a Manresa, la CUP ha aconseguit blindar-se davant les incessants pressions polítiques, mediàtiques i socials perquè claudiqui. Ara la pilota és a la teulada de Junts pel Sí, que pot oferir un aspirant a la Presidència diferent de Mas o esperar que el 10 de gener el Parlament es dissolgui com un terròs de sucre, i amb ell la majoria sobiranista en escons del 27-S. Guanya temps la força anticapitalista fins després de les eleccions generals del 20-D, que a Catalunya mesuraran l'ascens de Ciutadans i l'equilibri de forces entre CDC (ara, Democràcia i Llibertat) i Esquerra. L'enroc cupaire també busca aguditzar les contradiccions internes de Junts pel Sí, amb la confiança que ERC trenqui el seu lleial quietisme i pressioni a fons CDC per dinamitar la disjuntiva binària 'o Mas o març'.

Tret que la trama faci un gir dramàtic per ara imprevisible, al gener Mas haurà de triar entre tres opcions diferents, si l'una dolenta, l'altra encara més: primera, renunciar a la Presidència a canvi que la conservi CDC; segona, repetició de les eleccions amb un altre candidat convergent; i tercera, optar a la reelecció, amb greu risc d'una derrota que abreujaria la seva ressenya als llibres d'història.

I després hi ha això del procés, el nou Estat, la República catalana... A qui acabi presidint la Generalitat, tard o d'hora, li tocarà explicar que, encara que la voluntat persisteixi, la independència, mentre no es donin condicions més propícies, seguirà sent l'objectiu polític de molts, però a llarg termini. Aquest reconeixement sí que serà una verdadera immolació, "condicions personals" al marge. 

Llegit a EL PERIÓDICO de CATALUNYA el 30 de Novembre. La il·lustració és pròpia.