"Puc encapçalar la llista, i estic a
disposició, però també la puc tancar. És a dir, puc ser el primer o puc ser
l'últim. Ja veuen que
no hi ha condicions personals en el meu plantejament." Davant
un Auditori Fòrum de Barcelona abarrotat d'afins, el president Artur
Mas va manifestar amb la seva immolació política si
aquest era el preu a pagar per aconseguir l'anhelada unitat
electoral del sobiranisme. Al final, amb la complicitat de l'Assemblea
Nacional de Catalunya (ANC) i la claudicació d'ERC,
va conquistar el seu objectiu, però un any després d'aquell
pronunciament l'elecció del nou president segueix encallada per una
doble negativa: la de la CUP a investir Mas i la de Junts
pel Sí --i particularment de Convergència-- a
fer efectiu el sacrifici per aquest anunciat."Condicions personals",
a la fi.
Gràcies a la votació sondeig
que va fer entre les seves bases a Manresa, la CUP ha aconseguit
blindar-se davant les incessants pressions polítiques, mediàtiques i socials
perquè claudiqui. Ara la pilota és a la teulada de Junts pel Sí, que pot
oferir un aspirant a la Presidència diferent de Mas o esperar que el 10 de
gener el Parlament es dissolgui com un terròs de sucre, i amb ell la majoria
sobiranista en escons del 27-S. Guanya temps la força
anticapitalista fins després de les eleccions generals del 20-D,
que a Catalunya mesuraran l'ascens de Ciutadans i l'equilibri de forces entre
CDC (ara, Democràcia i Llibertat) i Esquerra. L'enroc
cupaire també busca aguditzar les contradiccions internes de Junts pel Sí, amb
la confiança que ERC trenqui el seu lleial quietisme i pressioni a fons
CDC per dinamitar la disjuntiva binària 'o Mas o març'.
Tret que la trama faci un gir dramàtic per ara
imprevisible, al gener Mas haurà de triar entre tres opcions diferents, si
l'una dolenta, l'altra encara més: primera, renunciar a la
Presidència a canvi que la conservi CDC; segona, repetició de les eleccions amb
un altre candidat convergent; i tercera, optar a la reelecció, amb greu risc d'una
derrota que abreujaria la seva ressenya als llibres d'història.
I després hi ha això del procés, el nou
Estat, la República catalana... A qui acabi presidint la Generalitat, tard
o d'hora, li tocarà explicar que, encara que la voluntat
persisteixi, la independència, mentre no es donin
condicions més propícies, seguirà sent l'objectiu polític de molts, però a
llarg termini. Aquest reconeixement sí que serà una verdadera immolació,
"condicions personals" al marge.
Llegit a EL PERIÓDICO de CATALUNYA el 30 de Novembre. La il·lustració és pròpia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada