La premsa deia: el cercle d’empresaris bascosinsta a no forçar la legalitat. Ara que sembla que els nacionalistes de pro s’han posat tots d’acord per donar suport incondicional a la proposta soberanista institucional em recorda allò que "sabé mas el diablo por viejo que por diablo" i així és com deuen haver pensat els esmentats industrials pel seu futur.
Corria l’any 1933 i feia un any que havia aprovat l'Estatut de Catalunya les Corts Espanyoles de la II República. Jo era un modest empleat de banca, és a dir, treballava en un banc i recalco això de "modest", perquè ja dèiem que els sous dels bancs donaven de sobres... per viure...però no per menjar!
També es deia que era una feina que...vestia molt, però... que no abrigava gens! I era perquè en aquells temps heroics, tots havíem d’anar amb americana i corbata i jo era, modèstia a part, l’enveja de tots els que havíem estudiat al mateix col·legi, ja que la majoria havien entrat a treballar a "la fàbrica" i anaven amb granota, però resultava que el que ells guanyaven cada setmana, jo ho cobrava al mes, però, això sí, jo per cada dia anava "mudat", o sigui que el que no es conforma és perquè no vol.
Bé, no divaguem més i anem per feina que després els directors dels periòdics es queixen que faig les cartes massa llargues i les haig de sintetitzar. En concret, els catalans ja teníem el desitjat Estatut , però era un problema per als viatjants, a la resta d'Espanya poder introduir els productes que fabricàvem ja que existia un acord tàcit, no escrit, que com diuen alguns valencians, "abans moros que catalans". Així existia un boicot nacional a tots els productes que venien de Catalunya i que era la queixa habitual de tots els clients del banc per justificar la forta baixada de vendes que patien d’ençà de l’aprovació de l'Estatut i que només es va parar, de moment, l’any 1936 quan es va produir el "Glorioso Alzamiento Nacional' quan de seguida va mancar de tot.
Així que compte... que el llegir no ens faci perdre l'escriure... i no per córrer molt s’arriba abans... perquè avui dia amb la Comunitat Europea encara ho tindrien molt més fàcil si ens volguessin tocar el voraviu.
Corria l’any 1933 i feia un any que havia aprovat l'Estatut de Catalunya les Corts Espanyoles de la II República. Jo era un modest empleat de banca, és a dir, treballava en un banc i recalco això de "modest", perquè ja dèiem que els sous dels bancs donaven de sobres... per viure...però no per menjar!
També es deia que era una feina que...vestia molt, però... que no abrigava gens! I era perquè en aquells temps heroics, tots havíem d’anar amb americana i corbata i jo era, modèstia a part, l’enveja de tots els que havíem estudiat al mateix col·legi, ja que la majoria havien entrat a treballar a "la fàbrica" i anaven amb granota, però resultava que el que ells guanyaven cada setmana, jo ho cobrava al mes, però, això sí, jo per cada dia anava "mudat", o sigui que el que no es conforma és perquè no vol.
Bé, no divaguem més i anem per feina que després els directors dels periòdics es queixen que faig les cartes massa llargues i les haig de sintetitzar. En concret, els catalans ja teníem el desitjat Estatut , però era un problema per als viatjants, a la resta d'Espanya poder introduir els productes que fabricàvem ja que existia un acord tàcit, no escrit, que com diuen alguns valencians, "abans moros que catalans". Així existia un boicot nacional a tots els productes que venien de Catalunya i que era la queixa habitual de tots els clients del banc per justificar la forta baixada de vendes que patien d’ençà de l’aprovació de l'Estatut i que només es va parar, de moment, l’any 1936 quan es va produir el "Glorioso Alzamiento Nacional' quan de seguida va mancar de tot.
Així que compte... que el llegir no ens faci perdre l'escriure... i no per córrer molt s’arriba abans... perquè avui dia amb la Comunitat Europea encara ho tindrien molt més fàcil si ens volguessin tocar el voraviu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada