dijous, 23 de febrer del 2012

569-MILICIANS DE LA CULTURA


Mireu aques vídeo, on hi explico qui eren els milicians de la cultura
VÍDEO

dilluns, 20 de febrer del 2012

568-JO, DES DE 1954, QUE NO CREC AMB LA JUSTICIA



En que vaig ser condemnat, per “imprudencia temeraria”, segons l’impresentable del Tribunal que Déu els tingui en la Gloria a: Un any sense carnet, indemnitzar els costos de la curació que va demanar la part contraria i SIS MESOS DE PRESSÓ, que no vaig tenir de complir, per què no tenia antecedents.

La veritat del “cuento”. Tenia carnet de conductor des de l’any 1948, que el 2012 encara conservo, i anava en direcció a Granollers per la carretera de la Florida, amb el meu vehicle un Seat 1400 que aquell mateix any m’havia estat concedit, per disposar del nº ROIG del Ministeri.

De sobte, pel davant de un vehicle aturat a la vorera, em surt un home que es planta al mig de la carretera i sort que, malgrat la sentencia, mai he corregut gaire, freno i el fereixo en una cama, acabo de parar el cotxe i ajudat per la seva dona el pugem dalt del meu vehicle i el portem al dispensari de Mollet, el lloc més proper. Durant tot el curt viatge, la seva dona no va parar de dir-li de burro en endavant, per la seva animalada e imprudencia, de intentar travessar la carretera sense mirar prèviament, si venia algun cotxe. Al dispensari li fan la primera cura, avisen al jutge que fa les diligencies reglamentaries, em diu que el jutjat ja em cridaran si em necessiten per alguna gestió posterior m’acomiado de la senyora i li dono un targeta per si em poguessin necessitar

O sigui que érem els dos únics testimonis, la esposa del ferit i jo. Dia del judici a Barcelona al Palau de Justícia. Per lo menys van sortir mitja dotzena de testimonis que aquell dia, no se a on devien ser, o a la millor eren transparents i jo nos els vaig veure, i tots van dir exactament el mateix, com si fossin un disc ratllat...........que aquell dia, per casualitat, passaven ? per allà i em van veure venir amb el cotxe i per lo menys anava a 120 quilometres per hora, per la qual cosa no devia haver tingut temps de frenar. Que un SEAT 1400 de l’any 1954, pogués arribar a aquesta velocitat hauria estat un miracle....si jo hi hagués anat a aquesta velocitat, amb ell li passo per sobre i malament....... per ell.

Segons em va assegurar l’advocat de la meva Cª d’assegurances, que el tenia a “TOT RISC, era de domini públic, que a les afores del Palau de Justícia sempre hi havia personal que es llogava per fer de testimoni. Això ho va dir l’advocat, no jo. I els magistrats no n’eren coneixedors d’aquestes martingales ?. Uns altres inútils. Per això i gracies a Deu i toco fusta, per què i des de el 1954 no he tingut de cursar mai més cap “parte per accident”, per la qual cosa, amb les diferents Companyies d’assegurances que he tingut, doncs sempre busco la més econòmica, doncs fa molts anys que pago per res i tinc el títol de “BUEN CONDUCTOR” i confirmo una vegada més, que continuo no creient en la Justícia. I només ha faltat actualment, la sentencia de tot un Tribunal Suprem amb el senyor Garzón.

PERE PI CABANES.
Sant Hipòlit de Voltregà

Aquest escrit ha sortit publicat al setmanari MÉS, de Vic, el 29/02/2012.

dimecres, 15 de febrer del 2012

567-PARLANT DE PERE VIAPLANA



jueves, 2

Pere Pi Cabanes me ha enviado una carta y una propuesta. Ésta se la he respondido a
el porqué Pedro Viaplana se pasó al Ejército de Franco nivel privado, pero la carta quiero hacerlo de forma pública porque creo que a Pi le gustará saberlo y a Udes, también.

Hace tres semanas les hablé de este que a sus 92 años recién cumplidos dispara sus tiros de francotirador desde la colina del desengaño, si¬tuada en su exilio de Sant Hipòlit de Voltregà. El ex combatiente recuerda en su carta a tres Peres de su quinta: él mismo, que se lío la manta a la cabeza y se fue de voluntario a pegar tiros con 17 años con el ejército republicano, Pere Viaplana y Pere Sala. Los del 20 y por lo tanto de la quin¬ta del biberón. Estos dos Peres se pasaron del bando rojo al nacional en cuanto tuvieron oca¬sión. Y acabada la guerra, los tres continuaron siendo tan amigos. Y Pi se pregunta qué hubiera pasado si se hubieran encontrado cara a cara en el frente...
Pere Pi, me decía en su carta, nunca se atrevió a preguntar a su amigo Sala el porqué se había pasado al enemigo. Yo a Sala no le he conocido y, por lo tanto, no lo sé; pero sí conozco a Pere Viaplana y me ha contado mil y una batallas de la guerra, porque era (me imagino que sigue siéndolo, hoy en su exilio de Cadaqués) su tema de conversación preferido. Bien. De Pere Viapla¬na se puede escribir un libro. Y a nadie le dejaría indiferente. Lástima que no anoté sus recuerdos, porque hoy tendría un guión de cine, pero con¬servo lo más importante en la memoria.
Xavier Solanas

A Pere Viaplana, el invierno del 37 le marcó a fuego. Para muchos granollerenses el día del fuego fue el 31 de mayo de 1938, pero el suyo fue el 17 de enero de 1937. Un mozalbete de 16 años de clase humilde, apuesto y elegante, tenía clase, su padre era el chófer del Sr. Torres Villà. Un tío suyo, Antoni Gorchs, tenía 51 años. Barbero de profesión. No tenía ninguna ideología política, pero criticó mientras afeitaba a sus clientes la decisión del Comité local de perder su barbería en aras de la decisión de crear una Cooperativa del sector. Alguien se chivó, y esa crítica fue su condena de muerte. El temible coche fantasma fue a buscarlo a casa una madrugada, le pegaron un tiro y como unos salvajes le ataron por los pies al coche y la comitiva fúnebre lo arrastró en procesión hasta Llinars. El cuerpo, desfigurado y sanguinolento, quedó irreconocible. El juez orde¬nó a los familiares que acudieran para reconocer el cadáver. La barbarie actuaba de noche. De día, la tramitación legal. Aquel mozalbete de 16 años identificó a su tío. Aquella noche el imberbe Pe- reí se convirtió en Pere, y juró venganza. Cuando en el 38 en la primera ocasión cambió de bando lo tuvo muy claro: se pasó para luchar en Primera Línea de fuego, se alistó en la legión. Desde en¬tonces lleva el emblema grabado en la piel, y en el corazón...

No conozco la historia de Pere Sala, pero sí la de Pere Viaplana. Y la cuento con el respeto del niño que ha escuchado cien veces las batallitas de guerra de su abuelete..

La lliçó catalana
Ha sortit publicat a La Vanguardia un article de Gabriel Magalhaes - perdoneu que a sobre de l'última "a" d'aquest cognom, no hi posi un sig¬ne tot estrany que hi va, ja que al meu ordinador no li tinc- que entre altres coses diu: I aquesta capacitat de tenir un pensament polièdric, com el de Pla, per exemple, falta molt a Europa. Merkel hauria de llegir Pla cada nit abans d'anar-se'n a dormir.
Mare de Déu... si els de Òmniun Cultural s'assabenten que algú alaba Josep Pla, segur que com a mínim, l'excomulgaran.

PERE PI CABANES
Sant Hipòlit de Voltregà