1879-AMB EL PP, VOLEU DIR DE QUE LA JUSTÍCIA ES CEGA?

Perquè resulta que amb la majoria dels 12  jutges del Tribunal Suprem, votats el seu dia per el PP, s’ha donat un cas que segons els entesos, diu que no s’havia produït mai, de no renovar el mandat a un president de Sala  i quina maniobra reforçarà encara més,  la desconfiança ciutadana habitual  amb la Justícia.

 Doncs han rellevat al jutge del TS que ves quina casualitat, és el que vigilava els actes de  Govern, des de les decisions del mateix, sobre els canvis normatius  i fins i tot els indults i que també supervisa  els nomenaments  de alts càrrecs judicials, ja que Carlos Lesmes, president del Consell i del Tribunal Suprem ha aconseguit i per primera vegada,  de que el president  de la Sala de lo Contenciós-Administratiu  no renovi el seu mandat.

José Manuel Sieira l’afectat, ha denunciat “intrigas palaciegas” al que ha catalogat com a “Palau d’Intrigues” el Consell General del Poder Judicial, per què el seu successor ha estat un amic del esmentat Lesmes, Luis Maria Díez-Picazo,   que el govern ja el va designar  el 2012  per presidir la comissió  d’experts  per la reforma de la Llei Orgànica  del Poder Judicial (LOPJ) en el que va coincidir amb el mateix Lesmes  i que va obtenir el recolzament de 12 dels 21 vocals,  en front de 8 de Sieira i  1 de Eduardo Calvo.

Que ho fa, de que en tota cosa en que intervingui la nostra classe política, ja tant i tant desprestigiada i que  sempre ho han d’emmerdar tot, i a veure si per fi un dia, aquests nomenaments siguin escollits per  els mateixos jutges i mai com fins  ara per els que han estat prèviament seleccionats  i per tal de que els Partits polítics que no hi puguin fotre la grapa sota cap concepte, i  molt menys tota la trepa de la majoria de corruptes polítics, que per desgracia en tenim tants a Espanya i sobretot, d’ençà que “gaudim” de la tant somiada democràcia.

PERE PÍ CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà    

1878-JO TAMBÉ SOC, XAVIER SARDÀ

Ja que quan vaig veure la foto dels quatre aspirants a presidents del Barça, disfressats amb la samarreta soberanista i a més a mes, al costat dels tres principals candidats a la cèlebre llista d’en Mas, vaig sentir vergonya aliena, quan l`únic que s’havia declarat independentista de pro, va ser l’inefable Joan Laporta, al que tots ja li coneixem i de  bell antuvi el pa que si dona,  doncs jo sempre he cregut que de cap manera mai s’ha de barrejar l’esport amb la política,  ja que al final tot sempre acaba malament.

Qui carai els devia ensarronar aquell dia a que es deixessin entabanar amb anar a fer els ninots tots tres, doncs amb  en Laporta ja se hi podia comptar, guarnits d’aquella manera. Jo crec de que el Barça sempre ha estat un símbol real de Catalunya, per la qual cosa ja el varen batejar i amb temps d’en Franco, com el que és,  més que un club, però mai he sentit a dir de què  els més de 100.000 socis que son, de que  tots son independentistes, aleshores en Bartomeu ja no podrà dir  mai més,  de que ell és el president de tots, els barcelonistes,  ja que jo estic segur del tot que no  ho son tots de independentistes sinó  que hi deuen haver de tots els partits i fins i tot de fora de Catalunya  o sigui del altiplà.

I ara al pobre Xavier Sardà li ha tocat, bailar com la mas fea, a l’escriure el que pensava, doncs ha topat amb tota la caterva del sectarisme més pur i ja secular de tota la trepa d’independentistes i sobretot els professionals de l’insult, per només haver escrit, de que amb ell i com aficionat barcelonista li molestava aquesta fotografia, que l’han fotut a parir, doncs normalment els d’aquest per mi inútil pensament i tal com els partits únics de les dictadures i a Espanya en varem tenir un  bon exemple amb prop de 40 anys, que  només ells estant en possessió de la veritat  i en canvi la història ja ens ha demostrat que de sempre i amb la capa dels nacionalismes, s’han comés les pitjors barbaritats d’aquest mon. Alemanya amb  el nazisme, Itàlia am el feixisme, Espanya amb el franquisme, la URSS i els seus satèl·lits amb el comunisme i tot el que acaba amb “isme”, doncs afortunadament, democràcia, no hi acaba.

És el peatge que hem de pagar els catalans, per escriure el que pensem. Quina tristor!

Xavier Sardà, no ens coneixem de res, però i en aquest aspecte, estic completament d’acord amb  tu.

PERE PÍ CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

1877-La España asqueada

El españolito que paga impuestos casi confiscatorios se levanta un día con el escán­dalo Gürtel. A la semana siguiente le des­pierta el estruendo andaluz de los Eres. Un mes después se solivianta con el caso Bárcenas. En la jornada posterior se queda es­tupefacto ante el latrocinio de los cursos de formación. Después le azota el asunto Palau, la escandalera de la familia Pujol, los dineros que cobran del chavismo o de Irán algunos dirigentes de Podemos.

No se salva casi nadie, ni el Partido Po­pular ni el PSOE ni Convergéncia ni Comi­siones Obreras ni UGT. La voracidad de nuestra encanecida clase política y de la casta sindical carece de límites y arranca a mordiscos los más suculentos pedazos de la tarta nacional. Cuando aparecen nuevos partidos, la sabiduría popular los define sin vacilar, como en la pancarta exhibida en Sevilla: «Ciudadanos y Podemos, bonitos motes, nuevos grupos que intentan chupar del bote».

La ciudadanía está de acuerdo en pagar impuestos justos. No está de acuerdo con el abuso fiscal que obliga, cada año, a dedi­car los seis primeros meses de trabajo a en­gordar las alcancías de Hacienda. Al mar­gen del renglón de las corruptelas, una parte sustancial de la recaudación se dedi­ca a sufragar el despilfarro de los partidos políticos y las centrales sindicales que gas­tan como nuevos ricos. Con el dinero pú­blico, a casi todos se les hace el culo cham­pán domperignon. En 1977, los españoles pagaban 700.000 funcionarios. En el año 2011 esa cifra se había elevado a 3.200.000. Un parte sustancial de los empleados pú­blicos en las cuatro Administraciones -la estatal, la autonómica, la provincial, la municipal- están elegidos a dedo por los partidos políticos y los sindicatos que se han convertido en agencias de colocación para enchufar a parientes, amiguetes y paniaguados. Hasta el Tribunal de Cuen­tas, al que corresponde fiscalizar los gastos, se ha convertido en la apoteosis del nepotismo.

Y no, no se trata de destruir los partidos políticos y los sindicatos. Se trata de rege­nerarlos y democratizarlos, para desterrar definitivamente la vergüenza de la corrup­ción y el escándalo del despilfarro econó­mico. España está asqueada, profunda­mente asqueada. A los españoles les pro­duce un asco indeclinable la sociedad tábida en la que viven.

Conviene no perder el sentido de la rea­lidad si queremos mantener una nación próspera y estable. Los sindicatos son im­prescindibles en una sociedad democráti­ca. Hay que reconducirlos, no despedazar­los. Lo mismo ocurre con los partidos políticos, instrumentos claves en una de­mocracia pluralista plena. Está claro que es indispensable cercenar de raíz su voraci­dad económica, su tendencia incontinente al derroche, su insufrible altanería, su so­berbia y arrogancia. Un político en cande­lera, de cuyo nombre no quiero acordarme, cuando ve un relámpago cree que Dios le está haciendo una fotografía. Conviene no olvidar que durante la primera mitad del si­glo pasado, la reacción frente a los abusos de los partidos condujo al fascismo en Ita­lia, al comunismo en Rusia, al nazismo en Alemania, al franquismo en España, al salazarismo en Portugal... Los partidos polí­ticos requieren una profunda regenera­ción. Son, en todo caso, imprescindibles para articular la democracia y la libertad.

Luis María Anson, de la Real Academia Espa­ñola.