El RUM-RUM
Joana Bonet
En aquell temps, un home de nom Adolfo Suárez
intervenía en coses petites que el van fer gran.
La carta comencava així: "És Improbable que aquesta
carta arríbi a les seves mans, pero tot i així tinc fe i cree que alguna porta
s'ha d'obrir". I continuava: "Sóc una mare de familia nombrosa, els
meus filis encara son petits, el meu marit passa per un sotrac de salut i el
negoci no va gaire bé; amb feina podem arribar a final de mes pero portem sis
mesos de retard per pagar els interessos de la hipoteca. Malgrat diversos
intents, el banc no aten a raons i es nega a prorrogar-nos el termini per
abonar el deute. És mes, ens han amenacat que si en tres setmanes no complim,
haurem d'abandonar la casa. Només necessitem una mica de temps". Amb lletra
inclinada, de dona llegida, no era difícil veure que es tractava d'una
confessió sincera, ofegada d'angoixa pero alhora amb una escletxa particular
d'esperanca. La dona va tancar el sobre i va escriure: "Excm. Sr. Don
Adolfo Suárez, President del Govern. Palau de la Moncloa. Madrid". Va
pagar doble franqueig i la va llancar a la bústia. Ningú, ni el seu marit, no
ho havia de saber.
Era el 1976. Suárez havia desplegat les seves maneres
d'actor i un somriure encantador. A la televisió emetien Hombre rico, hombre pobre, i Adolfo, falangista fill de republicà, que havia jugat amb
molta má esquerra el traspás del franquisme tenia físicament un aire de Peter
Strauss -l'home ric- pero, en canvi, el seu taranná obert i lluitador recordava
mes el pobre Nick Nolte. Un Suárez regi, adobat, simpátic, vehement, humil. Un
estadista, per fi ara recuperar, que deia aquestes coses: "El futur no
está escrit, perqué només el pot escriure el poblé". O "jo no vull
que el sistema democrátic
de convivencia sigui, una altra vegada, un paréntesi en la historia d'Espanya".
Només cal recordar l'anécdota relatada peí seu fill quan l'arquebisbe
Cañizares li va preguntar, ja amb la memoria extraviada: "Adolfo, vols
que t’administri el perdó?", i ell va contestar, en un rampell lucid: "Jo
sempre estic disposat a donar i demanar perdó".
La resposta va arribar al cap de deu dies. A la dona li
tremolaven les mans. Va obrir el sobre envoltada deis seus fills. Va llegir en
veu alta: "Molt Sra. meva, hem parlat amb el Banco Español de Crédito i
ens han comunicat que li prorrogaran el termini per al pagament deis seus
interessos. Esperem que d'aquesta manera puguin fer front a la seva situacio".
Tan inimaginable que resulta avui dia que un govern intercedeixi
davant els bancs per ajudar els
seus ciutadans...! En aquell temps, malgrat l'inestable equilibri del sistema,
un home que es deia Adolfo Suárez intervenía en coses petites que el van fer
gran. Mai no he anat a acomiadar morts que no vaig conéixer, pero en aquesta
ocasió ho vaig fer per acompanyar la dona de la carta.
Ref. LA VANGUARDIA el 26/03/2014.
En Pere
Pi ha enviat aquest escrit al sr. Mas afegint-hi: AIXÓ
SEGUR QUE NO HO HAURIA FET, NI HO FARÀ MAI EL SENYOR MAS.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada