Després de més de trenta anys sentint que Espanya ja no
debía la seva millora econòmica al turisme, s’ha confirmat que aquesta
activitat econòmica (i encara, sort d’ella!) és la única a la que Espanya es
pot agafar per anar cap endavant o, com a menys, per no anar enrrere. I d’aquí
a poc, potser també del joc en grans casinos, controlats per mafies
estrangeres.
Ni noves tecnologíes, ni sectors emergents, ni nous models
productius, ni res de res. El que de veritat estira del carro en aquest país,
és lo dels cambrers, xiringuitos, sol i platja. S’han gastat sumes fabuloses en
idees per a esmenar aquesta tendència, però en general, no han servit de res, o
de ben poca cosa.
Des de voler convertir Sevilla en capital mundial de la
industria tecnològica després de la
Expo del 92, fins la iniciativa que va pretendre que Valencia
fós una referència internacional del món dels negocis. Per no parlar de
l’Aeroport de Ciudad Real, o el de Castelló, o el d’Alguaire (Lleida).
I el cas dels aeroports de Girona-Costa Brava i el de Reus?
Doncs la companyía irlandesa Ryanair, per exemple, obliga a la Generalitat a pagar-li
suculentes ajudes anuals, on també i col·laboren els comerciants interessats,
consistents en al voltant de 6 milions d’euros l’any pel de Girona, i una mica
més de 3 milions anuals, pel de Reus… si la Generalitat vol que
Ryanair porti passatgers a aquests aeroports. I ni taxes aeroportuàries, ni
ecològiques ni cap cosa que se’ls hi assembli. Prenguin-ne nota els
independentistes! Aquests “subsidis enmascarats” estàn sent investigats per
Brusel·les, per denuncia d’altres companyíes, que les consideren “ajuts
estatals il·legals”.
Bé, doncs com deia, al final, sempre s’acaba tornant al de
sempre: la solució del turisme. La que ja teníem en l’època de Franco! I encara
menys mal que tenim el turisme! Certament ens n’hem d’alegrar d’això, perquè
dóna de menjar a moltes persones. Ja que, davant la incompetent forma de fer habitual
a Espanya, de la majoría dels polítics espanyols i catalans quan aborden temes
productius, amb les seves matusseríes, es rebenten els diners públics i, massa
freqüentment, sortint-ne beneficiats familiars, amics i coneguts, els quals es
reparteixen les concessions…i les comissions.
Es veritat que amb el turisme també poden entrar molts
diners de fora, a no ser que es generalitzi i s’enquisti el “turisme de
borratxera” actualment imperant, amb 300 euros el paquet complet. L’efecte
pervers d’això és que, a preus més baixos, els hotelers han d’abaixar els preus
també, perquè sinó, els clients se’n van al xiringuito del costat. Amb el que
els ingressos del personal ocupat en el sector, són cada vegada més minços.
Això és el peix que es mossega la cúa.
I, per acabar-ho d’empitjorar, a causa de l’estacionalitat,
cada any passa com en el conte de la Ventafocs que, a les dotze de la nit, la carrossa
es converteix en carabassa, els cavalls en ratolins, i totes les demés
meravelles tornen al seu estat anterior. Els contractes de treball s’acaben, i
els treballadors, desencisats, retornaràn a l’atur i a la pobresa, esperant la bonança
de la propera època turística.
Això sí, els estadístics del govern, s’apressaràn a
maquillar (falsificar?) les dades de la ocupació i de l’evolució de l’economía,
intentant dissimular la realitat amb el seus acostumats espectacles de màgia de
saló, fent veure blanc el que es negre, i presentant Espanya (això val també
per a Catalunya) com l’Eldorado d’Europa, i el país de les oportunitats. Mentre
els governs no reparteixin millor els diners que es gasten, subvencionant les
idees, als empresaris emprenedors i ens en haguem de refiar només del turisme,
dos mesos i mig l’any i poc més, l’economía del país seguirà sent miseriosa i no
en sortirem de pobres.
Això va servir a l’època de Franco, com he apuntat. Però
després de més de tres dècades de la dictadura, encara estem així? Per a què
ens serveix aquesta casta política actual si, econòmicament, elpaís no
solsament ha reculat en condicions de treball, drets i serveis socials, sinó
que a més a més s’ha entrampat en un deute d’un bilió d’euros, que abans no
tenía, i que segueix creixent sense fre?
“El futuro es muy
oscuro…trabajando en el carbón”, com cantava Antonio Molina.
La solució és clara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada