1294-Carta oberta a Jordi Pujol

Per sort sabem discernir el que és delicte fiscal de l'absurda aspiració de destruir Catalunya

Per Josep Gironés

Publicat el 07/09/2014 al Diari de Tarragona.com

Distingit senyor, d’entrada, ja veieu que empro dues paraules: distingit i senyor, bastant neutres, lluny del Molt Honorable Senyor, per allò de «ara no toca», per bé que tampoc no uso cap dels insults amb què us obsequien darrerament des dels més diversos àmbits.

No hi ha cap mena de dubte que, a partir de la vostra autoinculpació de frau fiscal, us heu convertit en l’ase del cops, el pobre animal que una majoria intenta apallissar. Aquesta mena de linxament previ a qualsevol judici i condemna té lloc per diverses vies, amb un acarnissament que no sé si es produeix amb ànims justiciers o amb segones intencions polítiques, però intueixo que la cosa va pel segon camí esmentat.

Per l’edat que teniu, suposo que ja sabeu que en aquesta vida no hi ha res pitjor que ajudar persones i grups, ja que això genera un sentiment de deute que massa sovint es tradueix en desagraïment, quan no en odi. Resulta que vós, a nivell espanyol, vau emparar moltes persones, però per sobre de tot vau ser el polític clau perquè PP i PSOE poguessin governar Espanya sense massa entrebancs. És possible que en alguns sectors es pensi que aleshores veníeu políticament Catalunya a canvi d’un plat de llenties, però recordo que un diari tan influent com l’ABC us va nomenar l’espanyol de l’any, en un clar reconeixement a la vostra tasca política basada en la recerca d’acords combinada amb el rebuig als enfrontaments.

Com a hores d’ara resulta fàcil d’entendre, éreu el referent polític català a nivell estatal i la persona clau en la relació entre Catalunya i Espanya, la mateixa que ara és posada en qüestió. Quan finalment heu caigut del cavall i us heu adonat que, des del centralisme, aquesta relació mai no es voldrà que sigui entre iguals i heu esgrimit arguments que van més enllà de l’autonomia, us heu convertit en un enemic més de l’Espanya més visceral.

Amb aquests dos pecats capitals ja n’hi ha prou perquè acolliu totes les ires d’un ministre com Montoro Romero, qui ja us ha advertit que en el tema vostre s’arribarà fins al final. Amb franquesa, us he de manifestar que la intervenció del ministre em semblà desproporcionada, poc tècnica i molt política, però acarnissant-se en el vostre cas semblava com si donés per entès que en altres casos similars no s’hi ha arribat ni s’hi arribarà mai, fins al final. Per desgràcia, també ha aprofitat per vincular el vostre pecat fiscal amb l’independentisme, com si rebregant la vostra persona es pogués carregar de cop el sentiment de tots els catalans que demanem el reconeixement als nostres drets com a nació, alhora que la regeneració democràtica d’aquest sistema que fa olor de podrit.

En aquesta cursa per veure qui fa més llenya de l’arbre caigut, em quedo bocabadat quan veig les persones, els partits polítics i els grups socials que busquen notorietat atacant-vos de les maneres més diverses. Que alguns partits de nova creació s’apuntin al bombardeig és d’entendre, però que ho facin els partits que al llarg de molts anys s’han vist en circumstàncies iguals o pitjors ja em costa més. A la vista de la situació, em vénen al cap les antigues execucions públiques, quan tothom aplaudia i encoratjava els botxins, contents com estaven de poder-ho fer des de baix en qualitat d’espectadors, i no en el lloc de l’ajusticiat, quan als ulls de la justícia d’aquell temps ja havien fet prou mèrits.

Si ens centrem a Catalunya, heu d’entendre que durant molts anys vau ser el referent polític i de govern i, alhora, el pare espiritual i polític de moltes persones que van créixer a la vostra empara. Per això em sap greu copsar el grau de menysteniment que rebeu per part de gent que fa quatre dies us era molt propera, d’aquells personatges públics que us deuen bona part de la seva notorietat actual o passada. Posats a recordar, no és tan llunyà el temps en què la major part dels consellers de la Generalitat, alguns alcaldes i altres càrrecs públics es mostraven totalment submisos a les vostres indicacions com a president de la Generalitat, com a capdavanter de Convergència Democràtica de Catalunya o com a líder de Convergència i Unió, fins al punt que molts intentaven imitar el vostre posat encorbat, inclòs amb el coll tort i la corbata, també torta, a joc, en una acció de total mimetisme amb un líder ara caigut en desgràcia. Per sort per a ells, no podien reproduir els vostres tics facials, just pel fet de no haver patit les tortures policials que vau sofrir en el temps de Franco, quan lluitàveu pels drets de Catalunya i dels catalans.

A desgrat d’una situació que s’ha volgut magnificar, heu de pensar que als catalans de bona fe no ens ha agradat gens conèixer les vostres malifetes fiscals, uns fraus contra els quals esperem que actuï la llei, que es tanqui el cas amb bona salut jurídica i que no s’enredi amb altres raons. Tanmateix, també heu de tenir present que resistim l’embat de les nombroses persones i de les institucions contràries a Catalunya que, en base al vostre cas, utilitzen l’embolica que fa fort per tal de descentrar l’atenció del personal, per veure si poden mantenir un tracte fiscal econòmicament insostenible per Catalunya i, alhora, procurar fer desaparèixer la nostra cultura. Per sort, la majoria sabem discernir el que és un delicte fiscal i la pena que mereix, per separar-lo del que és una absurda aspiració a destruir la vostra persona i, de retruc, Catalunya.