564-PERE PI CABANES ENTREVISTAT A LA REVISTA "MÉS!"

24/01/2012
Amb 92 anys acabats de fer, Pere Pi té una llarga història a les seves espatlles. És memòria viva de la Guerra Civil espanyola i probablement l’últim guerriller amb vida. Va ser dels darrers a travessar la frontera i a partir de llavors va fer ‘creu i ratlla’ amb els partits polítics, a qui ara té en el punt de mira dels seus articles d’opinió i el seu bloc. Amb Pere Pi hem parlat dels records i l’actualitat d’un ‘eterno descontento’.

-D’on li ve el sobrenom de ‘el eterno descontento’?
Era l'any 40, jo estava fent la mili i al banc on treballava encara era ‘botones’. Van fer unes proves per cobrir 20 places d'oficial tècnic i vaig sortir escollit amb la sisena millor puntuació. Jo llavors estava una mica de punta amb el director. Vam fer un sopar i cadascú havia d'apuntar en una targeta el nom d’un altre i posar-hi un afegitó. A mi em va tocar el del director, que s'acabava de quedar vidu i li vaig posar a la targeta el 'viudo alegre'. En el meu em van posar Pedro Pi Cabanes, el 'eterno descontento', i curiosament va ser obra del director. Em va fer tanta gràcia, que des de llavors sempre m'he posat aquest àlies. I també és el que faig servir en el meu bloc.

-Parlem de la Guerra Civil, com arriba a ser guerriller?
La guerra va esclatar el 18 de juliol i amb una colla d'amics vam fundar les Joventuts Socialistes Unificades de Granollers. Quan hi va haver la desfeta d’Aragó els grans, vam marxar voluntaris al cos de carabiners, que eren les forces de confiança de Juan Negrín. Ens van portar a Pins del Vallès, el que ara és Sant Cugat i posteriorment a mi i a un company ens van enviar a Valldoreix, a l'escola d'especialitats que en deien. Tot això de manera extraoficial ja que oficialment el tema dels guerrillers no existia. Allà ens ensenyaven a fer volar un tren, un pont, una carretera, anàvem fent proves. Un cop vam sortir de l'escola ens van destinar a la 236 brigada a Coll de Nargó. Llavors va venir la retirada dels internacionals, vam quedar en quadre i a la nostra brigada van demanar un oficinista. El meu company els va parlar de mi, que treballava en un banc i em van destinar a l'oficina de la divisió i amb el grau de sergent. I d'aquesta manera per a mi es va acabar la guerra, ja que l'estat major estava a uns quilòmetres de distància del front.

-Què recorda d’aquella època?
Per exemple al meu major ‘Ricardo’ Pelegrín, que va ser un personatge destacat a la guerra i també posteriorment, com a maquis. A la retirada va marxar a París, després a la URSS, va entrar a l'escola de guerra i va arribar a coronel. L'any 45 quan va acabar la guerra ell va tornar a Espanya i era el cap de de l'Agrupació Guerrillera de Levante y Aragón. L'any 48 va tenir una trobada amb la Guàrdia Civil i el van matar.

-Com va anar la retirada fins a França?
Vam sortir de Valldoreix, on hi havia el parc mòbil amb dos camions, però només el de davant tenia motor, el segon anava lligat amb cordes. Vam trigar molt a arribar a la zona de Granollers perquè hi havia molta gent i molt trànsit en direcció a la frontera. Allà, jo els vaig conduir per zones que coneixia fora de la carretera i sempre en tenia dos que em vigilaven per què no desertés. Vam arribar fins a Sant Pere de Torelló, vam dormir a la rectoria i vam tirar cap a Olot passant per Cantonigròs. Nosaltres vam ser els últims que vam passar la frontera, va ser el 9 de febrer de l'any 1939. A l’últim poble abans d’entrar a França, a La Vajol, vam enterrar tot l’armament.

-I a partir d’allà?
Vam anar a petar a Le Boulou. Després, a Saint Cyprian hi allà vam passar molta gana, i hi vàrm estar dos mesos, d'on ens van portar a Le Barcarès, on hi havia barracons. Llavors ens van donar a triar o tornar amb en Franco o anar a la legió francesa a Indoxina o bé a companyies mililtaritzades de treballadors, i vam triar això últim.

-Quina conclusió en treu de tot plegat?
La nostra lleva va ser la única que no hem estat mai llicenciats: per idealista i babau, vaig marxar l’any 1937 i l'any 1945 ens van donar permís indefinit. I tot això per què? Per un milió de morts? Amb mi que no hi comptin. Jo des del 39 vaig fer creu i ratlla i mai més vaig tornar a ser de cap partit polític, per què si no et defrauden avui, ho faran demà.

-Amb els anys, les coses es veuen molt diferents?
Jo sempre dic que el que de jove no és revolucionari és que no té cor, però el que de gran encara ho és no té cap. Amb els anys, vaig ser un dels fundadors de l’Associació d'Exinternats del Franquisme a Catalunya, que ens van donar la Creu de Sant Jordi i també tinc un reconeixement del Congrés dels Diputats com a lluitador per la llibertat.

-Suposo que d’aquells anys també deu recordar diverses anècdotes?
Sí, per exemple en la retirada ens ordenaven cremar-ho tot però jo em vaig guardar set o vuit mil pessetes en moneda ‘nacional’ que feiem servir quan havíem de circular en missions com a guerrillers. Aquells diners al final se’ls va quedar el cap de la 75 divisió quan marxava cap a París. O durant la guerra, que sempre feiem concurs de tir amb els de l’Estat Major i el seu comandant, sempre s’enfadava i deia: ‘Siempre igual, siempre acaba ganando Pedro el escribiente’.

-I com comença l’altre faceta d'escriptor d’articles d’opinió?
Tota la vida m'ha agradat, he anat a algun programa de TV3, a la ràdio i sempre he publicat moltes cartes als diaris, des de fa molts anys. Amb els de TV3, per exemple, el meu germà i jo vam ser protagonistes d’un episodi de ‘El preu de la memòria’. Van venir a enregistrar a Cantonigròs, on vivia abans, també vam anar a Granollers, a Barcelona i a Guadalajara. En total, vam sortir set minuts. Va ser aquí, quan va sortir la idea de fer l’Associació d’Exinternats del Franquisme.

-Per tant, no és una afició amb un origen concret?
No ho sé, suposo que veus alguna cosa que no està ben feta, comences a escriure i arriba un moment que ja has muntat una oficina. Ho tinc tot en arxivadors on hi caben120 fulls i ara ja he començat l'arxivador 12. Del bloc fa menys però ja tinc prop de 600 articles publicats. Intel•lectualment sóc totalment autodidacte. Quan hi ha un tema que m'agrada faig servir el servei del Bibliobús per trobar els llibres que m'interessen.

-Té algun tema d’opinió preferit o que li agradi més?
No, jo em fico amb tothom. Tot el que escric de política per exemple ho enviava a tots els partits amb representació parlamentària.

Carles Muñoz