dijous, 26 de març del 2015

1643-UNS ALTRES QUE VOLEN IMITAR A CATALUNYA

Bildu en el Parlament basc i per tal de donar-li rang de llei, demana obligar a les empreses a utilitzar l’euskera, doncs vol anar encara mes lluny de la política sectària que ja utilitza a Guipúscoa. 
 La coalició abertzale,  demana que s’imposin multes de fins a 6.000 euros a les empreses que no garantissin l’atenció amb  llengua basca als seus clients o sigui més o menys com fem a Catalunya, de que és multen a les empreses, si el rètol a la façana de la seva empresa no està redactat en català.
 Aleshores als turistes, amb  quin  idioma els poden parlar?, per què dubto de que cap d’ells el coneix l’euskera.
 Jo els anys 1939 i 1940 estava a Bilbao i encara recordo de que allà, tothom únicament  parlava el castellà i els únics que aleshores parlaven el basc, tal com se’n deia del actual euskera, eren només els “neskos”, o sigui els pagesos de alta muntanya, però que eren una minoria insignificant.
 Jo de cap manera he estat ni serè mai franquista, però cap els anys 1960 o sigui encara em plena efervescència franquista, junt amb  la meva esposa qepr, varem muntar un modest negoci que varem explotar fins l’any 1985, que al jo complir els 65 anys ens varem jubilar i com a nom comercial varem sol·licitar a la Oficina de Patents i Marques que depenia del Ministeri de Comerç, per registrar oficialment el nom comercial de Casal Sant Jordi i sabeu quin únic requisit  ens varen exigir?, doncs que teníem de demanar permís al Bisbat per poder utilitzar aquest nom,  al tractar-se del nom de un Sant, però de cap manera ens varen posar cap inconvenient ni  pega per estat redactat en català.
 I l’any 1945 quan em vaig casar, les participacions de boda les vaig redactar també en català i una va anar al alcalde i Jefe Local del Movimiento de Granollers, ciutat a on jo aleshores vivia i que era amic dels pares de la meva futura esposa i dues  més a dos “falangistes”, que eren de la mateixa lleva que jo o sigui de la del biberó i que quan la guerra s’havien passat als nacionals, però que  d’abans de la guerra erem de la Penya Servós  en la que jugàvem a futbol i que jo era el porter titular de la mateixa.

A Deu el que és de Deu i al César el que es del César.

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada