dimarts, 15 de desembre de 2009

ARGELÉS SUR MER I TV3

Al so de timbals i platerets, TV3 –la Nostre-, va anunciar pel dia 10 a la nit, un reportatge envers el camp de Concentració que França va instal·lar en aquesta població per rebre ja els primers refugiats espanyols, segons el president del govern “socialista” francès Leon Blum, com a “invitats d’honor (?)” publicat a la premsa francesa com vaig poder llegir dins del camp. Mare de Deu si ens arriben a rebre com a “refugiats” com realment érem!

Com que jo hi era, vista la introducció feta prèviament pel senyor Salvat i com se ho havien fet, segons els que solament diu que només s’han trobat quatre copies del reportatge, vaig tenir molt d’interès en visionar-la i francament en va desapassionar. Em feia l’efecte que estava veient una fotonovel·la i em sembla, amb tot el respecte, que els hi van aixecar la camisa als de TV3.

La majoria de preses de les prèvies entrades al camp, o de la senyora suïssa amb els infants, estic segur que les hem vist un munt de vegades a tants i tants reportatges que s’han fet amb els anys. Ara el que volia representar la vida interna dins del camp al pas dels 2 o 3 anys que va funcionar, s’assemblen com un ou a una castanya amb la realitat i ara intentaré demostrar-ho

El “gendarme dolent”, sempre surt ja des de que es parla de organitzar el camp en un erm tocant a la platja, fins el tancament del mateix. Posteriorment hi van haver els de la “Guardia Mòbil” quin uniforme era similar als gendarmes, però el gorro era diferent. Els gendarmes portaven el clàssic, com encara avui dia el porten, els comandaments de l’exèrcit francès i els de la Guardia Mòbil duien una mena de casc en tamany reduït Els soldats francesos amb casc de combat, que es veuen fora dels reixats, mai hi van ser ja que a fora dels mateixos sempre hi van haver els soldats senegalesos sense casc que eren uns negres que feien quasi dos metres d’alçada, vestits amb pantalons de muntar, color “caqui” i la part de les cames-panxells unes bandes i sempre descalços, malgrat estar en ple hivern com era el febrer del 1939. La seva “especialitat” era que quan algun refugiat es volia escapar del camp a través dels reixats, l’empaitaven amb la baioneta calada i a la que el tenien a la mida adequada l’hi punxaven la part baixa de l’esquena.... a on l’esquena canvia de nom.

El gendarme “dolent”....... es pot creure que aconseguís que una noia refugiada, pel sol fet que li acceptés un cigarret i amb una càmera de filmar davant es deixés “violar voluntàriament?. Ho acceptaria si fos quelcom de menjar, però per un cigarret? Jo aleshores tenia 19 anys i no recordo en aquella època haver vist mai fumar a cap dona i menys “d’esquerres” com se suposa eren les refugiades, si no eren les “mujeres fatal” de les pel·lícules americanes, tipo Jean Harlow, precursora de la espatarrant Marylin Monroe.

Trobar-se un company mort al costat al despertar-se i amb una càmera filmant, es pot també arribar a creure?.

Ens van assegurar que havien entrat clandestinament (?) dins del camp per filmar.....però no com van poder sortir amb el material, quan en aquell temps les màquines de filmar eren unes veritables baluernes.

El demanar per treballar a les Companyies de Treball a on es veu el gendarme dolent, assentat davant de una tauleta, sempre el mateix i que normalment insultava als internats....ciència-ficció. A cada barracó es van confeccionar unes llistes dels internats que es decidien per una de les tres úniques opcions que donaven a escollir: 1ª Tornar a l’Espanya de Franco. 2ª Firmar per tres anys com a voluntari a la Legió Estrangera per anar destinat a Indochina-Asia que es l’actua’l Vietnam. I 3ª Anar com a voluntari a les Companyies de Travailleurs Militaritzades Franceses de Miliciens Espagnols. Jo com a mal menor vaig escollir aquest últim i vaig anar a petar al camp militar de Fermé de Bouy-Mourmelon-LA MARNE, tocant a Reims i a on havia tingut lloc la cèlebre batalla del Marne durant la guerra europea del 1914 al 1918. Així s’escriu la historia!.

I després la “cassolada” de les dones pels Internacionals que els trasladaven.......perdonin que ho possi en quarentena per què.......de on havien sortit l’any 1939 tantes cassoles metaliques ja que cada dona en portava una, si no hi havia ni res per cuinar ni res per fer foc dins dels camps, ja que tant aquest d’Argelés com el de Saint Cyprien com el de Le Barcarés a on vaig estar internat abans de anar a raure a Mourmelon, dins dels reixats només hi havia sorra de la platja i l’aigua del mar i en aquell temps, normalment a les cases es cuinava o bé amb olles de coure o amb cassolas de terra o de fang.

Hi vaig trobar a faltar a on anàvem a defecar. Era una franja simbòlica de 6 o 7 metres d’amplada de la sorra tocant a l’aigua del mar i quan feia molta “mala mar”, les fortes onades feien de descarga del WC. Fins i tot algun que encara devia tenir sentit de l’humor, malgrat els moments difícils que estàvem vivint i amb la musica del tràgic tango antimilitarista Silencio en la Noche de Carlos Gardel es va treure una cançó que s’acabava cantant.....llenando de mierda las playas de Francia!

Per què en canvi mai TV3 ha volgut fer un reportatge sobre aquestes companyies de treball que varem ser més de 19.000 els afectats que sense cap mena de contraprestació si no únicament pel migrat ranxo diari i de sol a sol, varem estar més d’un any, repartits per tota França, treballant a pic i pala per l’Estat Francés, que s’ha negat sempre a donar cap indemnització, per què diuen al Ministeri de Defensa que “no tenen res previst”. Tampoc ho tenien ni Alemanya ni Japó però que quan un bufet d’advocats va presentar demanda al Tribunal Internacional de La Haya, que els va donar la raó, ven be que es van tenir de rascar les butxaques i més ara que també tenim a més el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Per cert que a instancies d’ells al ser-ne coneixedors, vaig entregar tota la meva documentació probatòria a Convergència Democràtica de Catalunya ja que em van prometre que ens volien ajudar.

Ho recorda senyora Montse Armengou i senyor Salvat de l’antic equip de “30 minuts”, quan varem col·laborar, a instancies seves, amb el programa El Preu de la Memòria, emès el 3 de desembre de l’any 2000 i demanant posteriorment a la senyora Montse novament, amb el mateix nul resultat? Com passa el temps.......
Aquest escrit ha estat publicat al setmanari OSONA COMARCA de Vic, el 17 de desembre del 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada