Resulta
inquietant la senyora aquesta que parla en nom de la Generalitat i que diu que no acatarà les sentencies del Tribunal Constitucional.
Quina alegria per a una família que els hagi sortit tan atrevida i replicaire.
Al Constitucional hi ha una altra senyora, proposada a instàncies de
Convergència, que ha votat contra la resolució del Parlament sobre
l'independentisme, declarant-la inconstitucional. S'ha de reconèixer que la
cosa resulta lleument paradoxal. Una tan així i l'altra tan aixà. Totes dues
tan catalanes i l'una i l'altra en trinxeres diferents.
La
senyora
María Encarnació Roca del
Constitucional va rebre la Creu de Sant Jordi de mans de Pujol, i malgrat
això creu que el Parlament ha votat una resolució il·legal. La senyora Neus Munté diu que la Generalitat no obéira les sentencies del
Constitucional. Ho diu en un to molt estirat,
però ho diu. ¡Quina tensió! Les dues juristes, tan d'aquí, tan
educades i en crucial enfronta- ment.
Sobre els
caps de
María Encarnació i Neus gravita el procès
sencer. És imaginable una trobada entre totes dues:
-¡Et veig
molt bé!
-¡Mira qui parla! Estàs més jove, noia...
Les coses
a dalt es porten amb educació i maneres. Les hosties dia- lèctiques són per
als de baix. Les ma lalties
són els viatges dels pobres. A dalt tot és assolellat i saludable.
A vegades les illusions col·lectives fan respecte. Hi ha qui prefereix les individuals. Les col·lectives són il- lusions que requereixen aquesta
noció de pertinenza a que inquieta. El que és escèptic ho és en tot. Quan després
d'un partit algú crida «¡hem guanyat!», l'escèptic
ho veu com si després d'una pel-li porno es digués «¡hem follat!».
La figura del traidor
Hi ha qui no
serveix per a les il- lusions col-lectives, perqué en general sorgeixen en oposició a alguna cosa o a algú, i si no ho són, exclouen els que no les experimenten. Mig país pot estar entusiasmat per una idea que a l'altra meitat l'angoixi. En aquest cas, el somni no aglutina, sinò que més aviat distancia i segmenta. Potser per
aquesta anemia d’anhel gremial sempre resulta interesant la figura del traïdor.
Hi ha una cosa pitjor que patir una traïció, i que
és trair-nos a nosaltres mateixos. Una de les peculiaritats de l’ entusiasme general és que, el que no el comparteix se'l
considera renegat i -pitjor encara- conspirador. Com en els moments d'enormes il-lusions socials, ja hem dit que existeix sempre l’ altre bàndol, podria ser que les acusacions de ser un Judes traidor li arribi a algú en estèreo i des de les dues ribes del riu esvalotat. És la
terapèutica que segons sembla mereixen els errants alienigenes sense il-lusió grupal: ser vagabunds en els moments suposadament historics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada