dilluns, 7 de desembre de 2015

2267-(DES)IL• LUSIÓ COL•LECTIVA

Resulta inquietant la senyora aquesta que parla en nom de la Generalitat  i que diu que no acatarà  les sentencies del Tribu­nal Constitucional. Quina alegria per a una família que els hagi sortit tan atrevida i replicaire. Al Constitu­cional hi ha una altra senyora, propo­sada a instàncies de Convergència, que ha votat contra la resolució del Parlament sobre l'independentisme, declarant-la inconstitucional. S'ha de reconèixer que la cosa resulta lleument paradoxal. Una tan així i l'altra tan aixà. Totes dues tan catalanes i l'una i l'altra en trinxeres diferents.
La senyora María Encarnació Roca del Constitucional va rebre la Creu de Sant Jordi de mans de Pu­jol, i malgrat això creu que el Parla­ment ha votat una resolució il·legal. La senyora Neus Munté diu que la Generalitat no obéira les sentencies del Constitucional. Ho diu en un to molt estirat, però ho diu. ¡Quina tensió! Les dues juristes, tan d'aquí, tan educades i en crucial enfronta- ment.
Sobre els caps de María Encarna­ció i Neus gravita el procès sencer. És imaginable una trobada entre to­tes dues:
-¡Et veig molt bé!
-¡Mira qui parla! Estàs més jove, noia...
Les coses a dalt es porten amb educació i maneres. Les hosties dia- lèctiques són per als de baix. Les ma lalties són els viatges dels pobres. A dalt tot és assolellat i saludable.
A vegades les illusions col·lectives fan respecte. Hi ha qui prefereix les individuals. Les col·lectives són il- lusions que requereixen aquesta no­ció de pertinenza a que inquieta. El que és escèptic ho és en tot. Quan després d'un partit algú crida «¡hem guanyat!», l'escèptic ho veu com si després d'una pel-li porno es digués «¡hem follat!».
La figura del traidor
Hi ha qui no serveix per a les il- lusions col-lectives, perqué en ge­neral sorgeixen en oposició a al­guna cosa o a algú, i si no ho són, exclouen els que no les experi­menten. Mig país pot estar entusiasmat per una idea que a l'altra meitat l'angoixi. En aquest cas, el somni no aglutina, sinò que més aviat distancia i segmenta. Potser per aquesta anemia d’anhel gremial sempre resulta interesant la figura del traïdor. Hi ha una  cosa pitjor que patir una traïció, i que és trair-nos a nosaltres mateixos. Una de les peculiaritats de l’ entusiasme general és que, el que no el comparteix se'l considera renegat i -pitjor encara- conspirador. Com en els moments d'enormes il-lusions socials, ja hem  dit que existeix sempre l’ altre bàndol, podria ser que les acusacions de  ser un Judes traidor li arribi a algú  en estèreo i des de les dues ribes del riu esvalotat. És la terapèutica que  segons sembla mereixen els errants alienigenes sense il-lusió grupal: ser vagabunds en els moments suposadament historics.

Xavier Sardà

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada