L’article II, de la Constituciò dels EE UU, la més antiga del mon i en
plena vigència, senyala de que el president
i abans d’entrar a exercir el seu càrrec, prestarà sempre el següent jurament: Juro
(o prometo) solemnement, que ocuparé el càrrec de president dels Estats Units i que guardarè, protegirè i defensarè la Constitució, o sigui de que la seva formulació, implica de
que no pot existir cap mandat democràtic
que estigui per sobre de l’Estat de Dret..
Per aquest motiu, si no es diu exactament aquestes mateixes paraules l’acte es considera imperfecte, per la qual
cosa, no es gens d’estrany de que el president Obama, després de prestar jurament el 22 de gener del 2009, va haver de repetir-lo i de forma sorprenent, per què no
s’adaptava exactament a la fórmula establerta.
I tot això ve a compte per què
“alguns” consideren que també és il·legal, el que ha prestat el “presumpte”
president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ja que la fòrmula que va emprar
Carme Forcadell, Presidenta del
Parlament de Catalunya, de cap manera esmenta l’acatament a la Constitució ni
tampoc la lleialtat al Rei, segons estableig entre altres normes, el Reial
Decret del 5 d’abril de 1979 i l’article 108,8 de la Loreg, ja que el
jurament de Obama, va ser degut només a una confusió en la utilització de les paraules i en el cas de Puigdemont, només
es la confrmació de que es comença ja la desconexió amb l’Estat
espanyol, entrant en un terreny que
ignora l’Estat de Dret, ja que ell només
va prometre, lleialtat a les obligacions del
càrrec de president de la Generalitat, i
amb fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya, representat per el
Parlament, o sigui de que seria millor de que ho repetís, però de la
forma correcta.
I aixo ho acaba de confirmar, Jorge de Esteban, catedràtic de Dret
Constitucional en la Universitat Complutense
de Madrid. Però aquí ja ho sabem, la qüestió és provocar i després
fer-se la víctima pel tracte rebut. Cada vegada hi tenim gent amb menys
categoría política a les institucions catalanes. Jo em pensava que amb
personatges com Carod-Rovira (“Jo només
em puc dir Josep...”) ja s’havía tocat fons en la forma de fer el ridícul
en la política catalana, però no, aquí ja es veu que encara es pot anar molt
més enllà. Catalunya es mereix més.
PERE PÌ CABANES
Sant Hipòlit de Voltregà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada