Com que ja tenim a
sobre les noves eleccions del 27-S, anticipades per Artur Mas, convé fer
memòria del que val la seva paraula, per a tenir clar què cal votar aquest dia.
Abans de les darreres eleccions, en Mas ja havia
promès, per activa i per passiva, que si ell guanyava les eleccions, trauria
l’IMPOST DE SUCCESSIONS i fins i tot i segons un mail que va rebre el meu pare
d’ell, ja que s’escrivien habitualment per correu electrònic, correspondència
que per cert la va iniciar en Mas, quan estava a l’oposició, ja que el meu pare, a Sant de què podia saber la seva adreça electrònica i que va
durar fins que va començar a governar i que
per la seva part es va acabar de cop, quan el meu pare es va atrevir a
criticar-li i amb dades concretes, a alguna bona peça que havia inclòs en el
seu govern i recordo que va assegurar al meu pare de que lo de l’anul·lació del
impost, fins i tot ho faria, però amb caràcter retroactiu. Inclòs feia referència a que era un punt que el portava
en el Programa i que, per tant, era innegociable.
Doncs bé, es celebren les eleccions, i va sortir
escollida per majoria, encara que no absoluta, la candidatura de Convergència i
Unió. I en Mas, fent honor a la seva promesa, va treure l’Impost de
Successions. Ah, però… com que la majoria que tenia la deuria considerar massa
minsa, va buscar un soci, que pel que es veu, no va poder ser altre que
Esquerra Republicana, on manava l’Oriol Junqueras, el qual, encara no sabem per
què, va imposar a l’Artur Mas, la recuperació del cèlebre Impost de
Successions, si volia que el recolzés i ell i com un xaiet, quan del porten al
escorxador, a creure al papa.
I què va fer l’Artur Mas? Doncs, passant-se pel forro
el seu acord amb els ciutadans de Catalunya, com que ja no els necessitava,
perquè ja li havien permès accedir a la Presidència de la Generalitat, doncs va
tornar a implantar l’impost de Successions.
És dir, el sr. Mas, promet el que calgui a l’auditori
que necessita en un moment donat per aconseguir les seves finalitats. Però quan
ja les té, i ja no necessita als que l’han ajudat, se’n desempallega
d’ells (“si te he visto, no me acuerdo”), com si fossin paper de WC. I au, a
prometre altres coses al següent que necessita. I tot això es pot consultar a
les hemeroteques del moment, pel qui vulgui comprovar la seva veracitat. Forma
part de la historia recent d’aquest país.
Per tant, no és gens descabellat pensar que, TOTES LES
PROMESES que està fent al poble l’Artur Mas en aquests moments en que necessita
el seu vot com el pa que menja, seran paper mullat tan bon punt com hagi
aconseguit el que ell vol. És allò de que “el fin justifica los medios”.
Jo ja
tinc decidit a qui votaré, però no serà a un falsari com l’actual president, ni
a ningú de la seva trepa. Per mi, no són gent de fiar.
Jordi Pi Solsona - (el
fill del meu pare)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada