Tots ells ex comunistes, quan amb un acte tant
heroic i amb un perill tant fort per la seva vida, es varen aixecar dels seus
escons, deixant-hi una bandera republicana i una altre de independentista gallega,
cosa que en canvi no ho va fer Pablo Iglesias de Podemos, quan va començar
a parlar el rei Felip VI, a on hi davant
del Parlament d’Estrasburg va defensar la unitat d’Espanya, davant els que no
volen reformar, sinó carregar-se la
Constitució.
I que no es pas la primera vegada que hi pot
parlar, com també ho va poder fer davant del Congrés dels EE UU i amb un perfecte anglès i a tot
arreu a on ha anat, sempre se’l ha rebut
amb el tot el respecte i consideració, menys al Camp Nou, a on tots hi varem
poder veure la mitja rialleta que hi feia al seu costat, l’impresentable d’en Mas, a la vista de la xiulada preorganitzada.
Jo estic segur del tot, però sempre al meu
modest criteri, de que un acte tant repugnant com aquest, mai l’hauria fet Santiago Carrillo, doncs ella
ja sabia de que quan va morir en Franco,
si el Partit Comunista Espanyol i el PSUC, es varen poder legalitzar
oficialment,va ser gràcies únicament a la Monarquia i crec de que en aquest
mon, el menys que s’ha de ser, és agraït.
En el testament de Franco, ell declarava
taxativament, de què el aleshores Princep d’Espanya, seria el Rei dels
espanyols i amb els mateixos poders dictatorials que ell feia prop de 40
anys amb que ens tenia collats i de què i malgrat dels que desprès blasonaven
de la seva clandestinitat, en canvi no varen poder aixecar ni un dit, per poder
revocar-lo,ja que va morir al llit.
I va ser el ja propi Rei que de motu propi, els
va refusar i va encarregar al seu president del govern, l’enyora’t Adolfo Suárez,
qepr, que aquella dictadura la convertís en una Monarquia Constitucional Parlamentaria i des de aquell
mateix moment, ja es varen poder anar legalitzant, es pot dir tots els partits
polítics que existien abans del 18 de juliol del 1936, fins i tot el Partit
Comunista, la bèstia negra dels franquistes i es varen poder convocar
les primeres eleccions democràtiques a Espanya.
Tots encara recordem quan Felipe González
estava a l’oposició, que sempre va dir, la OTAN d’entrada no, però quan va
començar a governar, va tenir de fer mans i mànegues, per tal de fer oblidar aquesta
patinada seva o sigui una mica similar tal com és el programa actual dels de
la CUP, que fins hi tot el va obligar a
convocar una mena de referèndum, per tal
de poder tenir base legal i per no tenir
de baixar ell personalment del ase.
O amb en Rodríguez Zapatero de que en una desfilada oficial a
Madrid i quan passava una representació del exèrcit dels EE UU amb la seva bandera i que tothom
es va aixecar dels seus seients i la varen saludar amb tot el respecte a la mateixa, ell es va
quedar assentat a la seva cadira i en canvi, quan va arribar a ser el president
del govern espanyol, no sabia ja ni com fer-ho per tal de que en Bush l’invités
a sl EE UU i lo únic que va arribar aconseguir, va ser de que en una trobada a
Nueva York a les Nacions Unides, al passar per el seu costat el president dels
EE UU, només es va limitar a dir-li.....hola, que hay amigo.....doncs al ser
de Texas, es veu que te alguns coneixements del idioma espanyol.
PERE Pí CABANES –Sant Hipòlit de Voltregà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada