La desobediència és el nou mantra de l'independentisme. El marc mental és de la CUP, fidel al seu ideal revolucionari però junts pel
Sí l'ha
assumit amb aparent délit al seure a negociar. És logic perqué els programes de les dues llistes advocaven explicitament per la secessió unilateral (proclamació d'independència en un cas, DUI en l'altre),
qui necessàriament implicaría el desacat aillent de les
normes en vigor. ¿De qué parlem quan parlem de
désobéir?
«No fer el que ordenen les lleis o els que tenen autoritat», diu el diccionari. Però sota la borrasca de malestar social i de rebuig al poder establert, focalitzat
a Catalunya en les autoritats de l'Estat, el concepte de desobediència ha adquirit rivets épics
en oposiciô a obediència, que inévitablement s'associa a submissiô. En el relat
de l'independentisme el respecte a la llei es contra posa a la democràcia: les normes démocratiques
d'Espanya coarten la voluntat dels catalans, ergo són intrinsecament injustes i antidemocràtiques, ergo desobeir-les és una obligació
democràtica. Aquest silogisme,
deixem-ho escrit, donarà greus maldecaps als que governin Catalunya.
Désobéir seria que, per ordre de la Generalitat, un funcionari
conculqués a consciència
la llei estatal o una senténeia judicial, exposant-se a penes de preso. O que els empresa- ris i autònoms deixessin de tributar a Hisenda i de cotitzar a la Seguretat Social per fer-ho davant les institucions anàlogues que crei la Generali tat, amb risc per al seu
patrimoni i els seus treballadors.
Desobeir és saltar-se el
semàfor en vermeil, colar-se al transport públic sense
pagar,
apropiar-se de béns aliens, exercir la violéncia per imposar
la voluntat pròpia al proisme. Però l'Estat de dret, democràticament edificat
per protegir els drets i les llibertats de tots els ciutadans, tipifica aqüestes desobediències com a delictes i faltes. Si un governant exhorta els
seus governats a saltar-se les lleis no només sosca- va
els fonaments que legitimen la seva autoritat; també dinamita
les normes que garanteixen la convivència. I aquesta és l'antesala de la barbàrie.
Enríe Hernandez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada